marginàlies

En plena concentració, en acabar el text que l’ha tingut pres els darrers dies, una mosca verda –la dels cadàvers, es diu tot d’una- apareix travessant la pantalla de l’ordinador. Res no el pot distreure, que és a punt d’acabar el conte als voltants de mitjanit. La mosca fa una primera passada i desapareix despatx endins. Ell aprofita per posar el punt final al primer redactat, la fita que s’havia marcat, i instintivament se’n va al principi per fer la primera lectura.

Just començar, torna a sentir el zumzeig de la mosca que s’apropa a la llum de la làmpada, l’única de la sala que fa de despatx. Abandona la lectura per concentrar-se en aquell indesitjable dípter carronyaire i li comença el fàstic: els usos i costums de la mosca verda el repugnen i no li val de res saber que durant la Primera Guerra Mundial els entesos descobriren que les larves d’aquesta mosca produeixen secrecions bactericides que servien, i poden servir encara, per tractar ferides infectades.

En passar per segona vegada per davant l’ordinador, que sols presenta línies de lletres obscures sobre fons grisenc, la mosca alenteix el vol com si volgués saber què diuen. Passades mil·lèsimes de segon, es torna a fer despatx fosc endins. Durant el brevíssim segon pas per la pantalla, ell ha repassat atropelladament els trets més essencials de la natura de la mosca verda com si cercàs el fonament de la decisió de prendre l’espai insecticida que ja ha usat enguany en aquesta primavera extremadament càlida que ha congregat massa d’hora moscards i cigales.

Amb l’esprai a la mà dreta torna a començar la lectura del conte acabat disposat a jugar a fet i a amagar amb l’insecte que li provoca una repulsió exagerada; disposat a asfixiar-lo .

Pot acabar un paràgraf encara que no tingui el cap per corregir. Sap que hi haurà de tornar, a la lectura crítica, però també s’adona que ha iniciat un combat i que aquell conat de lectura no és més que l’estratègia per captar l’atenció de la mosca verda, que cau en el parany.

Efectivament, torna a sentir el zumzeig i al punt la mosca torna a ser a la pantalla. Contravenint la normativa d’ús de l’esprai, el dirigeix a l’insecte a un pam i poc, i el ruixa sense contemplacions un, dos, tres segons.

Ha ruixat la mosca i, de la força amb què sortia el verí, l’ha fet topar amb la pantalla de l’ordinador. Ell ha sentit molt clarament el cop i, veient-se vencedor d’aquella forassenyada  batalla, en plena bogeria, ha seguit ruixant la mosca en la seva fugida un, dos, tres segons més.

Durant un temps que no ha pogut determinar –i en el que ha netejat a consciència la pantalla- tot i parar bé l’orella, no ha sentit el zumzeig de la mosca. Aventurava que l’insecticida ja li havia fet efecte i que hauria caigut en barrina a qualsevol punt del despatx. Tanmateix no ha deixat l’esprai, per si de cas, i ha continuat la correcció del conte des del principi.

Com en l’anterior vegada, no havia acabat de llegir les vuit retxes del primer paràgraf i ha sentit com es tornava a apropar la mosca verda. El seu vol ja no era tan enèrgic ni decidit com les dues vegades anteriors: vacil·lava molt, perdia força altura de cop i li costava remuntar. Ell, de tota manera, l’ha tornat a ruixar d’insecticida com si la metrallàs; ell, que deplora les armes, que repudia la violència, que evita entrar en conflicte perquè no sap gestionar les crisi i quan s’hi enfronta es torna caragol, sentia un plaer especial en haver abatut un animal per ell altament repulsiu.

La mosca, ferida de mort, no pot allunyar-se massa i no surt de l’espai que marca la làmpada, com si no volgués morir a les fosques, com si la llum i la calor que desprèn fessin més suportadora la derrota. Li costa volar i el zumzeig de cada cop és més un lament somort, però evita caure en picat i ho fa amb la màxima cura descrivint el·lipsis menudes fins que cau en el llit de llapis i bolígrafs al darrera de la pantalla de l’ordinador.

Ell no s’ha perdut detall de tot això i encara para més atenció al que s’esdevé quan la mosca verda es troba d’esquena sobre la taula, voltada d’estris d’escriptura que no són taules de salvació, precisament. El verí ja ha penetrat en l’insecte i l’obliga a fer voltes com un molinet foll, ara de dreta a esquerra; suara d’esquerra a dreta. S’atura uns instant, passats els quals tornar a voltar anguniosament per fugir de la mort i del patiment. Es frega amb desesper el joc de mans davanter i el ventre verd molt brillant li tremola desesperat.

Al punt la mosca verda deixa de manifestar vida i ell segueix amb l’esprai a la mà i sentint endins el plaer del vencedor. I s’adona que no s’ha perdut cap detall de l’agonia de la mosca, que en cap moment no ha sentit cap mena de compassió, que no li ha accelerat la mort per estalviar-li sofriment, ans al contrari, com si consideràs que mereixia el turment i la mort lenta i dolorosa just pel fet de viure de cadàvers.

I pensant tot això, la mosca verda, en una revinglada, es torna a moure compulsivament, torna a descriure cercles menuts i estèrils, d’esquena damunt la taula, en un intent més desesperat que els anteriors de prendre el vol, de prendre la vida.

Passa un quart de les dotze de la nit i ell ha de matinar, que demà és dia de feina. Per això, no pot perdre més temps si no vol que la son li amargui el matí, i no sap ben bé per què, oblidant la repugnància que li provoquen les mosques verdes, decideix deixar-la esperant la mort vora els llapis i els bolígrafs, i es fica al llit.

A les sis fa cas al despertador, s’aixeca tot d’una i el primer que fa és prendre un foli per recollir el cadàver de la mosca verda, rebregar-lo i dipositar-lo a la brossa. Quan el paper toca la mosca, el seu ventre verd lluent torna a tremolar i el parell de mans davanters es freguen desesperadament implorant la fi del suplici.