marginàlies

Més de quinze anys de sobreviure al  carrer -viure-hi és impossible- imprimeixen un caràcter gairebé sobrenatural en qui no hi ha fet la pell. En Noè hi va estar aquest temps i en sortí molt nafrat, amb el nivell de salut sota mínims i amb molt de mal. I quan tastà el carrer ja havia corregut a la mala perquè dels orfenats pegà a l’ombra de tot i a mercè de tota mena de narcòtics. Des que viu -ara sí- a Can Gazà no es cansa de donar les gràcies a tort i a dret, i de fer un servei impecable i esforçat a la casa. Ha florit, clar, perquè tenir les necessitat elementals cobertes i fruir d’un llit amb llençols nets dona vida, com no es cansa de repetir. I estranyament en els intemperaires, és agradable i favorer.

Avui dematí, sabent que té mal i que els calmants poca cosa li fan, li he demanat com estava i m’ha dit que molt bé, que estava com un pern de rifa. Li he dit que no digués mentides; que bé sé que té l’estómac fet malbé per tot el que pren per mantenir-lo dempeus. I de sobte ha semblat que l’havia ofès dient-li això i he frisat de precisar-li que li deia mentider, no perquè ho fos de mena, sinó perquè no volia dir que tenia mal.

Davant això m’ha mirat com si estigués davant una vall de fruits saborosos i de colors càlids i m’ha dit que encara no havia perdut el vici de dir que estava beníssim. En el carrer, m’ha dit, si hi vols resistir i que no et facin mal, quan ve qualcú i te demana com te trobes has de dir sempre que bé. Si dius que estàs molt fotut, qui t’ho demana s’alegra, s’omple d’orgull i a tu de preguntes incòmodes i de retrets ofensius. En canvi, quan dius que estàs molt bé és com si els decebessis i et deixen en pau.

La mentida per afavorir la resistència. La iniquitat del carrer també té la seva normativa.