marginàlies

Lleonard Muntaner, editor, acaba de presentar “La infància transparent”, de Bartomeu J. Barceló, obra que ha guanyar enguany l’onzè premi Alexandre Ballester de Narrativa Curta, que convoca l’Ajuntament de Sa Pobla. L’obra recull 48 contes dividits en quatre parts, que corresponen a les estacions de l’any, dotze per hom. Just aquest nombre, la distribució que l’autor en fa i la seqüència estacional que estableix, són elements ben sucosos per entrar en una aventura literària que no deixarà gens indiferent el lector ni pel fons ni per la forma. El fons, ben explícit, és la infància i, per més precisar, aquella que no és de mel i sucre; la que es veu expulsada del paradís que se suposa que embolcalla aquest temps grenyal. Per això, en aquests contes hi trobarem molta carn infantil capolada. Sabem prou bé que la roda  el món és a mans exclusives dels adults; i la terra volta transparentant o invisibilitzant les criatures. I d’aquesta liquiditat infantil en neix l’aprofitament i l’abús.

A “La infància invisible” hi trobarem pares i mares que pardalegen, mares que aclaparen i pares amb forta tirada per la fugida. Hi trobarem germans grans que putegen els petits i amics que perduren. Assistirem a tota mena de descobriments, dels més atroços, fins i tot. I en aquest sentit, en l’autor no s’estalvia retratar precisament l’aspror de la violència. No amaga res, raó per la qual no defuig, tampoc, geografiar el dolor.

Bartomeu J. Barceló rescata de la transparència, això vol dir de la inexistència, la infància que es va forjant a contra corrent i a contra cor. Si haguéssim de cercar un reclam per a atansar-nos a aquestes històries probablement el trobaríem al conte “Ell”, el tercer de la sèrie d’estiu, on hi llegim “Ell és la  darrera infància, la que es troba més enllà de les convencions i les morals, una infància sense nom filla  de la desafecció, una infància que alguns autors denominen lumpenkindheit, els infants no-res, les capes més baixes de la població infantil, l’escòria. Ni Dickens, que els va intuir, va donar-los papers protagonistes”. I Bartomeu J. Barceló, els en dóna.

Quant a la forma de “La infància transparent”, cal dir que hi trobarem diversos registres narratius: des de narracions amb forta càrrega emotiva i resolts amb una prosa copiosa –en alguns passatges pròpia de les rondalles-, fins a contes que s’apropen d’allò més a un report tècnic. Així, l’autor recorre amb molta solvència els vastos camps de la poètica i els més exigents de s’assagisme, i els interrelaciona, cercant  el lector per la via més ràpida i directa, això és escurçant les distàncies amb els diversos narradors a través d’una expressió clara i a voltes exigent, és clar. I un cop ben atrapat, el lector entrarà en un món sorprenentment suggeridor on el fantasieig hi cobra un paper rellevant, i és així perquè la infància es  defensa de l’agressivitat del medi a través, precisament, de la fantasia.

En aquest sentit i per mi el “Conte dodecafònic lleugerament cubista” podria servir de guia per a la lectura d’aquesta obra en concentrar l’univers de les figures que manipula –en el sentit de fer anar la titella- Bartomeu Barceló: l’ancià abocat a l’evocació; el tècnic o el terapeuta enfrontat al seu paper d’apagafocs o de piròman; l’infant deixat al marge i tatuat amb un número d’expedient i la nina sexualment abusada. L’ancià d’aquest conte confessarà que: “M’admira la grandesa d’allò petit, la tendresa de qualsevol infància. Quan era jove veia el futur davant i ara mir la vida cap enrere perquè a la meva edat s’oblida el futur, vet aquí la meva ignorància! La perspectiva capicua de les coses: som un palíndrom de paraules tristes”. Al final de la lectura d’aquests contes fantàstics, hom arriba a la conclusió que el palíndrom de la paraula vida no ens remet, precisament, a infància.