marginàlies

Els sàtrapes que com més va més són i més veta fan, no apreuarien la greixonera d’ou que espera per dinar. Ous –vull dir poder- en tenen ben a bastament, aquests capsigranys insuportables, i com els de veres volen saber més que les gallines i són malvadament mediocres. Per com es comporten i pel posat que fan desfilar on van, hom diria que aquests dictadors dos punt zero menjaren de petits els primers ous de gallines negres que, com sap tothom, tenen poders per allargar la vida gairebé infinitament. I per això, segurament, semblen gallines engavatxades, menyspreant qui topen i cagant-se amb la gent, que consideren veritable púrria. Per ells, el món es divideix en dos: el dels amos, el seu, i el dels esclaus, educats o assilvestrats. Els agrada treure el fuet –real o simbòlic- i repartir llenderades, als cabdillets cavernícoles que veuen el món per un forat d’agulla. A la llenya torta, busca-li la volta, ens ensenya la vida, però aquests governadors o virreis o lloctinents de la ira i la usura la saben llarga i ens neguen el pa i la sal perquè la gana ens esterilitzi la ràbia i la revolta, i ens avesem a escaïnar sense fer l’ou. Un temps, per fer truites, s’havien de trencar els ous. Ara ja no cal: els precuinats caben dins un sobre de la mida d’un escapulari.