marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
27 de juliol de 2013
0 comentaris
LA GAVINA EN EL JARDÍ
Un plaer, La Gavina, de Txèkhov, que des de sant Jaume fins a santa Catalina Tomàs el col·lectiu “Set sibèries” presenta al jardí de Can Alcover, de l’Obra Cultural Balear. L’espai escènic, de Miquel Àngel Joan, perfectament integrat en aquest racó alcoverià i les actrius i els actors movent-s’hi i adaptant-lo al diferents actes com si també en fossin part natural des de temps immemorial.
Sense adonar-se’n, l’espectador, just entrar a l’espai escènic, també sent com l’incorporen a les diferents històries de solitud, de somnis malalts, de passions esclaves, de deliris tan bells com infructuosos, de desitjos per assolir. Se sent que forma part d’una mena de trencadissa general de la que n’emergeix la força implacable d’uns personatges que no es cansen de seguir allò que senten per molt que sigui impossible d’aconseguir o que, al final, es deixin vèncer, per l’avorriment, la mandra o l’alienament.
Aquest espectador privilegiat fins i tot fa un glopet de vodka amb els intèrprets per celebrar que la creativitat i les ganes de crear no tenen preu però sí un valor incalculable; per celebrar que la millor manera de plantar cara a la incultura que emana de tots els posts de comandament i de govern és no cansar-se de dir, de fer, de grunyir i tot.
Esplèndides i esplèndids Lluqui Herrero, Clara Ingold, Agnès Llobet, Joan Carles Bellviure, Xavier Frau i Guillem Juaneda.
A la mitjanit en punt, mentre Kòstia i Nina s’abraçaven per darrer cop, se sentien tocar les hores des d’algun campanar veí. Més integració txekhoviana a l’espai obert a sa Calatrava i propi de Joan Alcover, impossible. Instants després, l’estrèpit. L’explosió accidental d’un flascó d’èter, potser.
Conten que la nit en què s’estrenà La Gavina a Sant Petersburg, la tardor de 1896, l’actriu que interpretava Nina, Vera Komissarzhévskaya, considerada aleshores com una de les més grans actrius russes, escridassada pel públic a qui no li agradà gens l’obra, va perdre la veu. Txèkhov, davant l’endemesa, digué que mai més no escriuria peces per a teatre. Sort que, posteriorment, es va desdir. Ahir, a Can Alcover, segur que també hagués aplaudit a les totes i en el sobre per dipositar-hi el donatiu, hagués estat molt generós.
Bravo!
Aquest espectador privilegiat fins i tot fa un glopet de vodka amb els intèrprets per celebrar que la creativitat i les ganes de crear no tenen preu però sí un valor incalculable; per celebrar que la millor manera de plantar cara a la incultura que emana de tots els posts de comandament i de govern és no cansar-se de dir, de fer, de grunyir i tot.
Esplèndides i esplèndids Lluqui Herrero, Clara Ingold, Agnès Llobet, Joan Carles Bellviure, Xavier Frau i Guillem Juaneda.
A la mitjanit en punt, mentre Kòstia i Nina s’abraçaven per darrer cop, se sentien tocar les hores des d’algun campanar veí. Més integració txekhoviana a l’espai obert a sa Calatrava i propi de Joan Alcover, impossible. Instants després, l’estrèpit. L’explosió accidental d’un flascó d’èter, potser.
Conten que la nit en què s’estrenà La Gavina a Sant Petersburg, la tardor de 1896, l’actriu que interpretava Nina, Vera Komissarzhévskaya, considerada aleshores com una de les més grans actrius russes, escridassada pel públic a qui no li agradà gens l’obra, va perdre la veu. Txèkhov, davant l’endemesa, digué que mai més no escriuria peces per a teatre. Sort que, posteriorment, es va desdir. Ahir, a Can Alcover, segur que també hagués aplaudit a les totes i en el sobre per dipositar-hi el donatiu, hagués estat molt generós.
Bravo!
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!