Abstinència de cervell, vol d’idees sense motor, peus alats a la recerca de l’ou de la terra.
No tenir idea bona és la premissa bàsica per arribar a presidir o gestionar qualsevol ens d’elit i d’etiqueta allunyat de la pols que aixeca la vida mòlta, de sous suculents i d’estatges inaccessibles.
En aquest foc d’encenalls perenne inassolible per qui va a peu i sua la cansalada; en aquesta fira de paper cuixé i vanitats de tota mena i densitat, el que compta és no ser res o, en tot cas, allò més semblant a una ameba o al silenci dels centpeus.
Les parets de pedra seca esdevenen murs de lamentacions per culpa de la sequera, que converteix el fang en teules inútils, estèrils, i els rellotges es proposen per ser els zeladors de la memòria.
Gats d’ànsia i d’estimera, ens podem beure totes les llunes de tots els planetes: si no se’ns descompon el cos i el cervell en un estremiment de plaer, mai no sabrem amb què fa frontera la carn pensada.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!