Es posa la primera neu de l’any a la serralada de l’illa –que la publicitat institucional i privada fa passar per tropical i cocotera- i als boscs comunals de la vila, i s’encén el foc de la foganya, que no és el primer de l’hivern, i que no pretén enfrontar-s’hi. Al punt s’embussen les carreteres de la serra per maltractar la neu, desoint irresponsablement les recomanacions de no sortir de casa si no és estrictament necessari per mirar d’entrebancar el galop de la pandèmia. Les recomanacions, ja se sap, es fan perquè hom faci tot el contrari del que es pretén.
La neu no reclama autos, precisament, en tot cas peus descalços i mans disposades a sentir l’estremiment del glaç, el més semblant al que sentien i no per gust els nevaters que tan bé la coneixien i tractaven. No hi ha cap necessitat d’anar a fer l’annerot a la neu que a penes fa pel·lícula –la neu de l’illa és tan nostrada com la perplexitat permanent-, però són legió els que s’hi comporten.
El foc casolà hipnotitza i, en casos extrems, té efectes al·lucinògens. Mirant fixament les seves llengües que, dansant i fonent-se, consumeixen els tions, hom pot veure el que tant deleja: el descans de la neu sense pretensions de ser permanent, més aviat efímera; poder acompanyar la seva fosa lenta, en plena solitud i saviesa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!