marginàlies

Feia massa anys que no sentia la força implacable i reconstitutiva de l’alzinar. Retornar al bosc de sa Comuna en un dia esplèndid i amb la millor companyia possible m’ha fet molt de bé; un benefici antic, del temps de la innocència i dels follets que habitaven les coves i aplacaven les ires de les feristeles.

M’ha sorprès agradablement la netedat del bosc que permetia sentir les veus diverses de la natura quan pot ser ella sense interferències humanes malignes. L’aire gens càlid no discursejava i el sol entre l’arbreda encenia colors i colrava lleugerament la pell. Encara queden paradisos.

I m’he empegueït en no saber els noms dels aucells que, a Cas Garriguer, compareixien a picossejar les miques de la panada que ens menjàvem per reposar forces. Hem viscut tant d’esquena a la força de l’alzinar que desconeixem els noms dels éssers que en tenen cura. Han bastat dues generacions per oblidar-los, per ignorar-los. I ho pagam car, encara que no ens n’adonem.

Ja a casa, he sabut que els aucellons eixerits eren pinsans i la parella més  inquieta i cridanera eren ferrericos. Ja no els oblidaré.