marginàlies

L’1 de desembre de 1955, Rosa Parks (o Rosa Louise McCauley) anant en autobús a la ciutat de Montgomery (a Alabama, EUA), es va asseure a la part del vehicle destinada als blancs, i ella era negra, contravenint les lleis de segregació vigents. El conductor, en veure com s’asseia en lloc indegut (il·legal, per tant) li va exigir que se n’anàs a seure en el lloc que li assignava la llei. Rosa Parks no li va fer cas i per això va ser arrestada, jutjada i sentenciada per la seva conducta insurrectiva. Arran d’aquest arrest, els negres de Montgomery iniciaren un boicot al seu servei de transport públic que durà 381 dies, fins que va ser derogada l’ordre de segregació.

Fa 62 anys, d’aquests fets, i és probable que n’hi hagi molts que desconeguin tant Rosa Parks com la seva insurrecció, i amb tot el que plou –i plourà!- al Principat de Catalunya ens convé reactivar aquest record. Entre d’altres raons perquè el “conflicte” no se circumscriu només al Principat: quan el dret de reunió o d’expressió se segresta allà, també se segresta aquí i allà deçà. I no cal oblidar en cap moment que tot això, vull dir el procés emancipatiu principatí, va de drets, únicament de drets: el dret al vot. I poder votar l’autodeterminació. D’això va i cal emfasitzar tot el que calgui i amb la màxima intensitat.

Per això, en aquest punt del procés, a 19 dies del Referèndum i davant les envestides de l’Estat, cal invocar tant Rosa Parks com els seus companys que es mantingueren ferms en el boicot perquè de la resistència en varen fer llei. Una i altres, exposant la seva integritat física i la seva llibertat individual, contribuïren decididament a treure de la legalitat vigent d’aleshores una humiliació als drets humans.

Hi ha moltíssims més exemples, afortunadament. Que cadascú hi posi els que més s’adiguin al seu tarannà, però que ningú no oblidi que la “qüestió” del Principat de Catalunya només té a veure amb els drets d’aquest poble i amb les llibertats que se’n deriven.