marginàlies

Dins el cotxe, concentrat en escriure les notes que li vessen sobre na  Gumersinda Maria Escolàstica Carabassa, filla cretina d’un gegant i amic d’un drac que tot lo món cerca, que tot lo món sap – un dels set que guarden l’Amor de les Tres Taronges- i de sobte unes ombres entren pel parabrises assaltat pels regalims de les gotes de la pluja fina que cau i li fan aixecar el cap amb urgència i temor.

Sota la plugina i trencant el blanc nuclear de la línia de l’horitzó traçada per la mar avancen soldats i soldades a desenes vestits de camuflatge. Ja ha esclatat la guerra?, es demana i gens retòricament. Una companyia, es diu recordant els anys que va fer forçosament el soldat a la capital. De seguida pensa que la soldadada suposadament de maniobres emparen l’aigua pel seu déu, per la seva pàtria i pel seu rei. Els fusells d’assalt -no sap si de darrera generació- que coronen els seus ventres intimida i esvera. Porten molts de carregadors i es demana si aquesta munició és real o de salva. Passen apesarats, sense parlar entre ells, cap no el saluda. Van com si no plogués i la seva presència a la vila avesada a què no passi res fos moneda corrent. Havent passat tots sent la remor poc definida d’aplaudiments.

Li costa tornar a Gumersinda Maria Escolàstica Carabassa que, a més de cretina i filla de gegant amic de drac, és mestra d’escola i no sap com ha de dissimular el plaer que la pren tota en sentir l’olor de carn humana, tendra, afligida i indefensa. Com son pare, un nin per setmana, tirant per baix. Té predilecció per als qui estiren els més ressagats, per als que li poden descelar la seva idiotesa profunda i crònica sols amb un gest o una paraula. Rere les paraules que més ofenen, hi  deixa anar el seu perfum barater passat d’esperit, de rosca i de moda.

I quan va per descriure amb precisió el tarannà de la mestre cretina filla de gegant guardià de l’Amor de les Tres Taronges, per la seva rereguarda retorna la companyia de soldats amb pas derrotat emparant la pluja pel seu déu, per la seva pàtria i per al seu rei. Un d’ells, dels darrers a passar, xucla una llimona, i en colombrar-lo, retura la marxa, el mira, li somriu i li fa l’ullet. Mai no s’havia sentit tan amenaçat. Com els alumnes més preclars de Gumersinda Maria Escolàstica Carabassa.