marginàlies

La fam de la sargantana sorprèn els ociosos atrets per la imponència dels penya-segats. Tothom deixa que sigui el vent bonifaci qui descrigui la benvolença del dissabte que s’afarta de llum i de cel estirat, i quan apareix el ciclista fent anar la màquina pel rocam estès tot és un murmuri de desaprovació, de la mateixa manera que les mirades desacomplexades d’un grup d’ascetes fa baixar la veu maldestra i excessivament alta d’un jove tatuat amb escenes gens edificants. A l’ombra del far dues dones secretegen, galta amb galta i l’home gran que les mira sense vergonya s’imagina qui sap què. No hi ha cap infant que guaiti pels tallats, com si la fi de la terra més casolana no fos lloc d’esplai ni cataquètic. Si s’hi atansassin, ben segur que més d’un se sentiria déu i desafiaria el seu esperit provant de volar com les gavines. I així sembla que també pensen les figueres de moro arrecerades a la paret que encercla el far. Les pales més joves es deixen dur pel ventijol i s’imaginen que ballen d’aferrat. Assegut en el caire del precipici algú mira les fotografies que ha fet al cementiri de rellotges i pedres pintades, i un somriure tan franc com agosarat li diu que no és hora de fer el que pensa, que és millor posar el darrer parell de sabates que va dur qui morí quan no tocava com a corona de la seva tomba.