Avui, just ara i per raons que no vénen al cas –o per ventura sí però em fa una vessa enorme enumerar-les perquè totes tenen el denominador comú de la neciesa- voldria poder dir amb plenitud, com Maria Mercè Marçal, que agraesc infinitament al destí –o a la sort, o a la ventura, o al fat- que m’hagi permès de conviure amb dones tan tendres com revoltoses capaces d’agrair a l’atzar i fer-me’n partícip els tres dons capitals: haver nascut dones, de classe baixa i nació oprimida. I que em permetin, també i sobretot, de viure i sentir, i tocar i besar el seu tèrbol atzur de ser tres voltes rebels.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!