marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
LA DISTINCIÓ DEL COLOR PORPRA
Som dels que cada dia mira el calendari –en paper, clar- per saber quin sant o santa se celebra. És un costum vell que no han arraconat, encara, les agendes electròniques i els mòbils de tercera o quarta generació. Un costum, un avès innocu, com tot allò que resta de la saviesa o de la curiositat, que voldria mantenir pels segles dels segles; vull dir fins que la decadència intractable dicti sentència.
Allò que sí han facilitat les noves eines d’informació és l’accés immediat i còmode a tota mena de coneixements. En aquest cas, a les històries o anecdotaris dels sants i de les santes, històrics o llegendaris. I m’hi apunt, a aquest entreteniment dos punt zero, quan puc fer allò que vull i no allò que toca o està determinat. I no ho faig impel·lit per cap rampell devocionari, sinó per simple tafaneria.
Avui és santa Lídia (molts d’anys per totes elles), una comerciant de teles, especialitzada en la de púrpura, la qual cosa la convertia en una dona rica, ja que el tint d’aquest color es treia de l’oxidació de certs mol·luscs, la qual cosa encaria molt la seva producció i el preu que se’n pagava. Per això, en molts indrets i àmbits, era el color de la distinció. De fet, de púrpura (o porpra) vestien reis poderosos i vesteixen, encara, les dignitats de l’església catòlica apostòlica i romana.
Tornant a Santa Lídia, instal·lada al port macedoni de Filipos, un port important aleshores de la mar Egea, hi conegué sant Pau i l’apòstol Lluc, a qui allotjà a ca seva mentre ells predicaven als filipencs. Segons la tradició que arrenca de l’evangelista Lluc, va ser la primera europea que es convertí al cristianisme.
No consta que Santa Lídia, un cop convertida al cristianisme, deixàs de ser rica per haver-ho donat tot als pobres. El seu camí cap a la santedat el marcà la seva disposició a convertir el seu casal filipenc en lloc d’oració i de recepció dels nous cristians.
Del compendi de curiositats, anècdotes i altes ximpleries n’hi ha que n’han fet modus vivendi, la qual cosa vol dir que són llests com les fures perquè han aconseguir apujar molts enters la valoració global de les insubstancialitats. Caldria saber a quin sant han encomanat el miracle.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Dues “falles” a la Tradició [catòlica-romana]:
Lídia no era europea. Era de la ciutat asiàtica de Tiatira (Fets dels apòstols 16:14).
Al versicle anterior (el 13) i posteriors, veiem com els primers cristians guardaven el dissabte (tal i com s’esmenta al 4t Manament de la Llei de Jehovà). Tota la xerrameca intentant canviar el Dia del Senyor del dissabte al diumenge [el dia del déu Sol] es dilueix com sucre dins un got d’aigua.
Atentament, i que Déu el beneeixi
“Jehovà, Déu meu,
he clamat a tu, i m’has donat remei”.
Salm 30:2