marginàlies

N’Esteve Montesquiu va ser un remeier i endeví que des del 1877 al 1899 va viure al bosc de Sa Comuna. No se sap amb exactitud d’on va venir: uns diuen que era català i que havia lluitat i perdut en la Tercera Guerra Carlina; altres, que el varen treure de Montserrat en trobar-lo fornicant. Vivia del que caçava i dels sobrants que li deixava el garriguer, i dormia dins les coves que hi ha al bosc. Davallava molt poques vegades al poble i quan ho feia ningú no s’espantava, ans al contrari: anava net com una patena, les ungles tallades arran, la cabellera i la barba impecables, el jec i els pantalons foscos que semblaven acabats de planxar i les sandàlies que ell mateix es feia relluents. Es pot dir que el veneraven perquè eren molts els qui l’esperaven perquè posàs remei als seus mals. Coneixia totes les plantes remeieres que es feien per sa Comuna, també curava imposant les mans on el mal congriava o la saliva damunt les ferides. Només se li resistien el foc de sant Antoni i el mal de santa Rufina. Tenia la veu fosca però agomboladora i feia frases llargues que incloïen paraules llatines o gregues. Va predir una ventada que aixecà les teulades de moltes cases i la torreta de la campana del rellotge de la vila del cap damunt de la façana de l’església, i un diluvi que no va fer molt de mal perquè els vilatans, confiant amb la seva predicció, preservaren tot el que pogueren i no hi hagué cap mort. El dia de Nadal de 1899 va ser la darrera vegada que el garriguer el va veure i va parlar amb ell. No li va notar res, per insignificant que fos, que desdigués del seu tracte amabilíssim i cordial, però des d’aquest dia ningú no el va veure més. No se sap quantes batudes s’activaren per tal de trobar-lo, es repassaren pam a pam totes les coves i els avencs però el seu cos no va aparèixer. Gairebé 130 anys després, n’hi ha que diuen haver-lo sentit i fins i tot vist de lluny…

I de sobte, el meu preceptor menor m’interromp i em diu que és una història que no li agrada, que és mala de creure; que n’Esteve Montesquiu no ha existit mai, que és la primera vegada que sent el seu nom; que si hagués existit, altres persones n’hi haurien parlat…

No he sabut fer valer el relat. Té raó, no tenc traça per fer històries que interessin els menuts.