marginàlies

La murada, el mur, la muralla -fins i tot la dansaire, la que es belluga amb més o menys harmonia- com a ésser viu que allibera l’esperit, les ombres i els misteris que coronen l’existència. Quelcom així ens presenta Haruki Murakami a “La ciutat i les seves muralles incertes”, traduït directament del japonès per Albert Nolla i editat per Empúries.

És, també, un poar a fons dins un mateix i dins les coses aparentment banals i inexplicables tenint ben present que “la por és molt més eficaç que qualsevol barrera o qualsevol tanca que et puguis imaginar”, perquè la por, ja ho sabem, mou el món i domina les persones.

“M’asseia en una cadira, treia la consciència de la gàbia que és el cos i la deixava córrer a cor què vols pels vastos prats del pensament -com qui deslliga la corretja d’un gos i li permet campar una estona amb llibertat”, diu un dels personatges.

I trescant àvidament per la imaginació murakamiana et sents lleuger i és possible i tot que, llegint-lo com demana, t’adonis que levites, que t’eleves lentament, amb ombra o sense. I en aquest estat ignorant de la gravetat, també pot ser que et demanis com seria el món sense paraules, si fa soroll el temps quan passa sense tocar-nos i que sàpigues destriar el senyal dels somnis que infonen vida. O que et desvetlli la qüestió de fins on arriba la tangibilitat i on comença el somni; on col·lideixen o s’amistancen.

Murakami et porta on vol -sense poder oposar-hi resistència- tractant el misteri i altres transcendències com si fossin quotidianitats que ningú no discuteix, fent-ho tot, absolutament tot, creïble. I, de passada, ens recorda que “un llibre és un contenidor d’informació que s’ha d’absorbir des del principi fins al final, sense deixar-ne ni un bocí”.