La crisi econòmica serà dolorosa, diuen els experts. Vol dir que socialitzarem el dol? I encara no ha tocat fons, insisteixen. Doncs que tremolin els de baix, que si cauen els qui toquen el cel amb un dit, voldran fer-se lloc entre les runes i els abocadors. I s’ha acabarà la serenor de la indigència.
En Nico no ho entén – té l’enteniment rudimentari, no de tercera generació- però pensa que si la cosa és tan gran, no haurien de fer gastar la gent sense importar-hi. Escolta molt la ràdio, en Nico, i diu que tot són anuncis perquè compris cotxes i te’n vagis de viatge. “Si te compres no sé quin model ni de quina marca, te regalen l’assegurança obligatòria, què et pareix? I també he vist anunciat que si et compres un pis nou, et regalen un cotxe”. I obrint els ulls desmesuradament diu que per comprar coses així de molta pasta, no cal que tenguis els doblers un damunt l’altre: “t’ho financen”, diu ell amb el seu llavi trencat. A en Nico no li poden finançar res perquè viu d’una pensió baixíssima, poc més de tres-cents euros. “Finançar vol dir que el banc te presta els doblers i tu els tornes un poc cada mes afegint-li l’interès, com feia en Gori, el prestamista, que es morí folrat de bitllets”. Entén poca cosa, en Nico, allò més essencial i prou, però té un bon quefer pensant en la possibilitat que li rebaixin o li llevin la pensió “per mor del mal de la crisi”, perquè si la perd, no hi haurà ningú que li financi el cafetó de cada dia, “l’única cosa que me dóna vida”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ja ho pots ben dir…voldran fer-se un lloc entres les runes i s’acabarà la serenor de la indigència.
com ha fet Estats Units, per exemple, o pensen seguir donant-ne la culpa als ianquis, per variar?
Evidentment, els ianquis tenen les seves de culpes; però les fantasmades que feien per aquí els “paquiderms de l’especulació rústica” (per dir-ho com en Foix) i que el banc que denegava un crèdit a en Nico avalava, tenen uns noms i uns cognoms ben mallorquins. Evidentment, no els pens dir.
L’únic que reparteixen entre tots és la llenya: ens endúim més llenya que un ase de moliner. Les altres coses se les queden els de sempre. Són un grup molt restringit. Antigament s’autodefinien com ‘demócratas de toda la vida’