marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

25 de maig de 2021
0 comentaris

LA CRIDA DE LA INTEMPÈRIE

Acabat d’aixecar-se, va de cop a la terrassa de la cuina per veure quin dia fa. Mira a l’aire i s’adona de la capota grisa que cobreix el cel. Gairebé amb la fulgència del llamp, recorda els dos fills i la dona que deixà  ja fa quinze anys a Tetovo, a Macedònia, i encara sent com li recorre l’espatlla una rampa gens lleu. Al mateix temps que es toca el genoll dret –hi sent el mal dels dies rúfols- fa una ganyota impostora de dolor. Tanmateix, diu al company que el saluda, que avui, sense que serveixi de precedent, serà un bon dia.

Fa sis anys que no contacta ni amb sa dona ni amb els fills, el gran, 25 anys, ja, i la segona, 23. En pensar amb ells el fracàs el mata. No va saber com sortir-se’n, de l’aventura d’abandonar ca seva empaitat per la necessitat i les ganes de desitjar tenir més que la confortabilitat de la pobresa tractable. Feines esclaves mal pagades, sense caixa per fer-se un sostre digne i la pressa per fer calaix mancant-li les eines més bàsiques, l’escopiren a la intempèrie i allí, acotxat per l’alcohol i la compassió estugosa, s’hi ha estat sis anys. Durant els nous anys que va poder trampejar la vida feta benes, en alguna ocasió, ben poques, pogué enviar qualque cèntim a la família. El primer dia que dormí dins un cotxe abandonat va ser la darrera vegada que parlà amb sa dona. D’aleshores ençà no li ha donat senyals de vida ni a ell li ha arribat cap nova seva.

Fa dos mesos, fet un llàtzer, desnodrit  i indocumentat, a punt d’espitxar-se per sempre més, l’ingressaren a l’hospital. Com si fos un  cotxe, li diu un company, el posaren ben a apunt per tirar moltes milles més, si no condueixes com un animal, li diu aixecant la veu i rient amb estridència, com si fos sord i, amb tanta matadura i vida en un fil, hi sent com una ratapinyada.

Jakov ha cobrat color, des que ja no roman al carrer, i no ha tornat a provar ni el vi de potada ni la cervesa de miserable des que ingressà a l’hospital. I ha recuperat el somriure i la mirada als ulls dels interlocutors.

Els responsables del centre l’entretenen tot el que poden perquè no escolti la crida del carrer. Per això, quan ahir demanà a un d’ells si podia sortir a fer una volta, captà tot d’una l’encesa de tots els llums d’emergència i alarma. Jakov dibuixà un somriure ple, tant que mostrava el clau i el premolar dret que li queden, i li precisà que no patís, que només volia anar a veure els contenidors del barri per si hi trobava… I no va saber dir el que pensava perquè el seu castellà, si no va acompanyat de signes, és gairebé inintel·ligible.

El que volia dir Jakov és que la crida del carrer, de la intempèrie, efectivament, és prou potent i entenedora com per convocar els qui hi han residit molt de temps; anys; eternitats. Hi ha adquirit vicis, com el de furonejar entre les deixalles, que no són tan bons d’eradicar, què més voldrien els intemperaires!

Jakov tornà com se n’anà, sense res, però somrigué confiadament al responsable i li prengué la mirada per demostrar-li que segueix recobrant color.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.