marginàlies

El temps és nostre, només nostre, i sempre ho serà per molt que no tingui espera, com els carrers i la destrucció del planeta, escriu de pressa a la llibreta nova de trinca i, en acabat, fent un glop al cafè amb llet que ha demanat ben calent a la cambrera d’un català correctíssim, s’embadaleix amb una mare jove que, a dues taules de la seva on ell fa temps per a anar a la consulta de l’oncòleg, dona el biberó a una criatura de mesos. Sort que encara queden mares, torna a escriure amb certa pressa com si hagués trobat una pedra preciosa. La menuda o el menut, és incapaç de distingir-ho, plorinya i li encomana una incomoditat que frega la crispació, com el frec violent de l’etiqueta de talla de la camisa que ahir estrenà i que li deixà el coll fet un sant llàtzer. Deu voler fer del cos i li costa, a la criatura; o deu tenir mal de panxa. O ja tan petit, tan acabat de fer i es rebel·la contra l’ociositat que avicia. Com ell, que no pot consentir no poder escriure damunt l’esquena del temps o en el seu front alt i ample. I altiu, ves!, com els metges i altres entesos en certes matèries que rebaixen les persones a objectes d’estudi o a molèsties. Es tracta, sempre, de rebaixar qui tens davant la taula que tu domines, escriu amb molt d’aplom i en haver posat el punt amb certa ràbia, fa un altre glop al cafè amb llet i s’adona que la mare jove amb el fill o filla ja no hi són i esburbadament mira a dreta i a esquerra per si encara els pot veure, com si fos molt peremptori trobar-los de bell nou per dedicar-los una mirada admirativa de qui té els dies comptats.