A punt per partir cap a les Coves del Drac on s’estrenarà l’obra de Xavier Gelabert “Un llac on ofegar-me”, una reflexió musical basada en el poema “La cova de l’empestat”, de Jaume Santandreu. Serà a les 20 hores i el passi de 5 euros, que revertiran íntegrament a Can Gazà. I abans d’encotxar-me, la darrera lectura del poema del coc de Can Gazà que diu així:
No podia trencar alè de tant córrer.
Els cans de la maledicció
tot bavant insults,
m’esgarronaven les passes.
Cada cop que els meus
peus descalços, nafrats i purulents
tocaven terra,
una fiblada de dolor
em xapava l’espinada.
Fugia.
M’escapava.
Empestat, leprós, foraster, moro, negre, alcohòlic, drogoaddicta,
sidós, maricó, miserable, singular, foll,
carn per forca,
la gent me maleïa. Me marginava.
De cop un miracle coronà la meva fuita:
la boca d’una cova me mostrava
un somriure d’esperança.
Vaig capficar-m’hi
talment una llebre empaitada
es llança al cau de l’esperança.
Al principi, la pau, la calma, la frescor, el silenci,
la solitud, la reflexió, la teràpia,
convertiren en cel la meva desgràcia.
Però ben aviat
el fals paradís esdevingué infern.
Un cop més, el remei era pitjor que la malaltia.
I la pretensió de corregir el destí
et clavava l’acorador de la impotència.
La humitat em podria l’arrel dels ossos.
El rellotge dels degotissos
em ficava una agulla al cervell
a cada gota petrificada.
La impenetrable fosca em treia,
esglaiats,
els ulls de les conques de tant badar-los.
El laberint de les estalactites i estalagmites
enfollien fins a la desesperació les meves repassades.
La soledat m’encenia
les ànsies de suïcidar-me.
Llavors vaig endevinar,
clarivident, que en el fons de la bella,
meravellosa, sagrada cova de la redempció
m’esperava un cínic
llac
on ofegar-me.