marginàlies

Els moscards s’han conxorxat per martiritzar-me. Dins la casa hi ha tota mena de defenses, bé siguin mosquiteres , repel·lents i insecticides respectuosos amb tot, que mantenen les estances més o menys lliures d’aquests xucladors de sang irritants. En el corral, no obstant, no n’hi ha cap d’efectiva, de defensa, i és aquí on m’espera la colla facinerosa d’aquests vulgars dípters del gènere Culex disposats, o més bé disposades perquè són les femelles les que ens xuclen la sang, a flagel·lar-me. Just decantar la cortina per anar a regar els cossiols inicien l’atac i miren de picar-me en els indrets més inversemblants: damunt un dit del peu, a un dels dos colzes, damunt un genoll o en un garró. Cada regada necessària dels cossiols se salda amb tres o quatre picades que grat amb frenesia, i ja sé que no ho hauria de fer perquè és pitjor, convertint la picada en una fava majestuosa. No hi valen ni la calamina, ni la hidrocortisona, ni bicarbonat amb aigua, ni antihistamínics, ni compreses d’aigua gelada. Ni rogatives perquè cessi aquesta turmentosa conxorxa de les moscardes que se’n riuen de mi i de la calorada que dona corda a les cigales.