marginàlies

La cantant joveníssima del grup que fusiona tota mena d’estils no surt de la penombra, com si no volgués ser centre de res més que d’allò que diu i insinuant el que diria. Té la veu marcadament nasal i afrancesada perquè qui l’escolti pari esment, també, al que no canta. I quan converteix en cant aficadís el murmuri “el món no està malalt, l’hem emmalaltit”, no costa gens imaginar-se la desforestació desbocada per engreixar les fortunes dels terratinents amazònics; les extraccions petrolieres que, com diria un gasetiller abrandat, posa negre sobre blanc la nostra mísera condició de serfs del mercat del consum; el desgel implacable i corgelador dels pols magnètics; l’avenç indubitatiu del desert i la set conseqüent d’una tercera part dels humans que maltractam la terra, i l’explotació turística massiva de les grans reserves i medis naturals. I encara desprotegeix molt més qui l’escolta -ni que sigui amb la mínima atenció- quan es demana gens retòricament i envermellint la seva mirada retuda quants d’ocells han mort a les darreres grans guerres. “No deixis que et condemnin a la fredor”, diu el final de la darrera cançó del concert que ha aconseguit esbandir la indiferència general i no ha pogut regalar els bisos prevists per una crisi d’angoixa.