marginàlies

A l’hora de fer el cafè, l’estacioneta meteorològica digital casolana marcava 37 graus a l’ombra. A la cuina de la casa dels prodigis, la que ha posat els bastiments dels somnis de cinc generacions, s’hi està bé, a gust. Sempre s’hi està bé. Un ventilador de peu de potència mitjana és suficient per remoure l’aire i poder fruir del trampó amb arròs basmati i pastís d’albergínia, menú preparat per la madona i altament indicat per l’estiu de ple.

Les cusses de l’amo, del corral estant, no han lladrat ni han fet alulea quan han entrat els convidats, com fan sempre: estan tan acalorades com nosaltres –i com la moixa, que també està estirada a terra a tocar d’elles- i miren de no moure’s massa per no accentuar la calor. Un dels convidats, insistint en l’entabanament caní, indica que les persones, en aquests atacs de calor estratosfèrica, haurien de fer igual que les cusses: aquietar-se al màxim i callar, sobretot deixar de queixar-se de la calorada que pateixen perquè, de tant insistir-hi, el malestar calorós augmenta.

Val a dir que les cusses tenen motius addicionals per estar tan quietes: totes dues cacen cabrits amb llaç i avui, ben d’hora, han sortit per veure si trobaven res. Una volta curta i poc exigent, ha dit l’amo, només per estirar potes i cames. No han trobat res; per ventura ni ho han cercat. En demanar a l’amo a quina hora s’ha aixecat per anar a fer aquest voltí per la serra, ha dit ple de sorna que no havia anat a la missa dels carboners, precisament. Tenint en compte que aquesta eucaristia molt curta solia ser a les cinc del matí, ha volgut dir que han partit amb la claror posada. Per no ser tractat de mandrós, ens ha aclarit que era corrent, fa temps, que els caçadors de cabrits amb llaç i ca sortissin havent dinat.

Hem fet el primer i el segon cafè parlant d’aquest art de caça tradicional exclusiu de Mallorca, una manera com qualsevol altra de parlar de la Serra de Tramuntana, de qui en som fills. I hem aconseguit que el termòmetre davallàs fins als 34 graus.