Això ha de morir, ha de parar, se n’ha d’anar a dormir… Així, poc més o menys, comença l’irlàndès Damien Rice la seva cançó “Elephant”, la que sona a Can Gazà a l’hora de preparar el medicament dels residents, activitat que pot durar prop de mitja hora perquè la malaltia assetja el casal i obliga a desplegar totes les defenses possibles perquè no deixi ningú a l’estacada.
No es pot pintar un elefant, sosté l’irlandès, i en veient com es fa i es desfà la vida a cals miserables, hom està temptat a dir-li que sí, que si ens presenta un elefant adult, dels que es preparen per iniciar la senda que mena als cementiris mítics, o qualsevol altra bèstia de la sabana, l’hi pintarem del color que vulgui, perquè aquí, a Can Gazà, tot és possible.
Damien Rice dubta del sentit de la cançó i fins i tot si cantar val la pena. També els gazanencs es demanen quin sentit té viure enganxats als medicaments, a la rutina de quatre píndoles al matí, sis al migdia i tres a la nit sense ningú a prop per empenyorar un calfred, un sospir o una besada. I tanmateix, mentre es demanen pel sentit de tot plegat, es prenen el medicament com si combregassin, obrint escletxes a la desesperança.
Si cantem baixet podrem fer que la brisa ens arreli a la terra, Damien, a aquesta terra promesa dels marginaires, dels senyors dels marges, dels prínceps de la misèria.
Hem de posar tots els soscaires a sota, sota l’autoritat implacable de la perplexitat. Ja sabem, Damien, que res no és mentida, que l’amor és capaç d’encarnar-se en algun lloc remot, pot ser, i fent-se carn, obrar prodigis.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!