marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
4 de febrer de 2013
1 comentari
LA BELLESA DEL BUIT
Ningú no sap perquè, qualsevol dia hom s’aixeca estovat o maçolat per qualque somni que no es recorda però que ha deixat petja profunda en el vigilant de la consciència, predisposant-lo al sentimentalisme més tou. Basta un gest imprecís però sospitosament malenconiós del primer vianant amb qui et creues en tocar carrer, perquè es disparin tots els atacs de plorera imaginables.
Això, si no és una criatura anant a escola amb el caminar endormiscat i donant la mà a son pare, que el fa anar molt incòmode, gairebé de puntes. Per què el fa patir tant, son pare? Hi aniria, el pare, garrut com ja és, braç estiradíssim donant la mà a un autòmat sull i ressacós? Cal, portar el fill així? I en ser al tercer semàfor, l’ànima càndida es trobarà amb el diarier desdentegat que de sempre li ha cridat l’estimera més primigènia i li comprarà els tres diaris, que llançarà immediatament a la primera paperera que trobarà girant cantó perquè mai no li han agradat els periòdics, però per ajudar el seu diarier de l’ànima li compraria tots els que té per vendre. No li pot bastar mai, allò que guanya de sis a onze venent periòdics per viure no ja dignament, sinó sobreviure amb cert decòrum. I travessant la plaça glaçada -que no acull cap arbre, arbust o planta perquè l’arquitecte no era d’aquí i creu que els arbres no fan per una illa- trobarà el seu amic Arnau -sense fesomia, tan tapat va- esperant l’autocar que el porta al centre especial de treball. És adult, però té l’edat permanentment entremaliada.
– Viscal Barça i moli el M…
– Pssst! Arnau, atura el mul!
– Ja ho sé que no puc di que moli el Madlit…
Què serà de n’Arnau sense el seu padrí, que el vigila pacient des de la resignació dels anys? I del padrí? Què seria del padrí sense els cruis mentals del seu nét?
I en arribar a la feina, hom asseu tot el pes de la tristor vinguda de sobte i del fred a la butaca ergonòmica i deixa que la mirada es perdi pels intercisos de l’ànim que no es troba ni ventre ni moca. I és quan hom enyora, no sap ben bé perquè, poder contemplar un jardí zen. Què bell seria poder apropar-se, ni que fos amb els ulls accidentalment enllagrimats, a la bellesa suprema del buit de tot plegat.
– Viscal Barça i moli el M…
– Pssst! Arnau, atura el mul!
– Ja ho sé que no puc di que moli el Madlit…
Què serà de n’Arnau sense el seu padrí, que el vigila pacient des de la resignació dels anys? I del padrí? Què seria del padrí sense els cruis mentals del seu nét?
I en arribar a la feina, hom asseu tot el pes de la tristor vinguda de sobte i del fred a la butaca ergonòmica i deixa que la mirada es perdi pels intercisos de l’ànim que no es troba ni ventre ni moca. I és quan hom enyora, no sap ben bé perquè, poder contemplar un jardí zen. Què bell seria poder apropar-se, ni que fos amb els ulls accidentalment enllagrimats, a la bellesa suprema del buit de tot plegat.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Quina bonica definició. Amb el teu permís, me la quedo.
Ara mateix tampoc tinc un jardí zen per contemplar, però amb aquest bellíssim text d’avui ja en tinc prou. Gràcies, poeta!