marginàlies

“La culminació d’un amor palpable es manifesta en el fet d’apartar-se del camí que ja no es pot transitar; la generositat de desaparèixer, de dissipar-se per deixar tot l’espai i tot el temps a la vida”.

Podria ser, aquest, un dels molts portells per entrar amb el peu bo a “Thálamos”, la darrera –i excel·lent, cal dir-ho d’entrada- aportació en vers de Víctor Gayà que la Nova Editorial Moll ha incorporat a la mítica col·lecció Belenguera.

“Contestau el silenci amb el silenci dels ciselladors”

Víctor Gayà no tem atansar-se a allò que crema, inquieta o incomoda; assumeix tots els riscos per tal d’escodrinyar a fons, sense pretextos ni proteccions, els punts més sensibles de la condició humana, car sap que és l’única manera d’acarar la vida. I se’n surt, i bé!

Per això, entra a carrerons que no passen, segons les convencions, i els travessa amb el domini aclaparador de la paraula que converteix en manuella per penetrar en el risc i en trepants per esberlar pors i desassossecs. I va dient –o marcant fites, canant el domini de l’esperit- com si res, com si la densitat del que diu i com ho diu no fos més que una bafarada d’aire acabat de néixer.

“Anar-se’n tot, del tot, amb tot, sense deixa ni queixa”.

En ja no ser, de qui va ser, que se’n faci càrrec l’oblit per deixar espai a la vida. Vet aquí una de les moltes penyores que deixa aquesta obra agraïdament exigent. L’oblit com una mena de paradís, com el veritable lar a qui adreçar la llum poruga de les espelmes i les oracions de la recança.

És tan intens, el que diu de Víctor Gayà a “Thálamos”, que tems dir res que trenqui o rompi o desbarati la composició. Una obra, en definitiva, que demana ser llegida deslliuradament i serena per no ser oblidada perquè ella, l’obra, no és cos destinat a l’oblit.

“Thálamos”, més que cap altra cosa, tanmateix, és bellesa militant tostemps revoltada; la bellesa que s’afanya a fènyer-ne més, de bellesa, perquè la vida es mantingui, “aquesta vida que sempre és excés perquè tremola a diari, perquè és un paroxisme que provoca falles i plegaments desconeguts per a la matèria inorgànica”.

La bellesa és, també, oblit i per això, precisament, llegar l’oblit és el millor tribut que es pot fer a la vida.

Val a dir que en aquesta edició de “Thálamos” s’inclouen els poemes per a una cantata del mateix títol composta per Mercè Pons amb translacions al castellà i a l’anglès fetes pel mateix actor, la primera, i per Noèlia Díaz Vicedo la segona.