La República de Kiribati (o illes Gilbert) està formada per tres arxipèlags de l’Oceà Pacífic (entre la Polinèsia i la Micronèsia) que comprenen 32 atols i una illa deshabitada. Per tant, és un país fet d’illes, com el nostre, dels més pobres del món, superpoblat i condemnat a ser devorat per l’oceà a conseqüència del canvi climàtic, que elevarà el nivell de l’oceà i, donada la poca alçada de la majoria de les illes habitades, les anegarà irremissiblement.
Sobre aquesta devastació geològica anunciada, Maria Antònia Massanet (Artà, 1980) ens convida a fer un viatge a les profunditats de dues destruccions: la kiribatiana i la mallorquina, “un paradís anegat / i un altre que s’asseca”. Versos torsimanyats que insisteixen en l’arrelament per ressorgir de la desfeta: “sorrenques ressorgiran / les illes dels nostres antecessors / fent present de l’ahir / i passat de l’encara no arribat. / Com de l’espira, / la flama”. Atols formats per paraules reeixides i reblenides per l’aigua que dóna vida i la treu per perpetuar el cicle de la construcció i la deconstrucció. Poemes-illes de colors que fan lluir els paradissos perduts i per descobrir, i la voracitat amb la mateixa intensitat. Versos fets de naus d’exilis i conqueridors que desafien infortunis i cobdícies perpètues que mai no deixen medrar l’harmonia de les ones i els oratges que venten la pluja perquè respectin els deserts que aïllen els arxipèlags.
Matèria poètica sòlida que també sap ser escarràs: “humiliats fins a la medul·la /doblegats fins a l’espasme / seguirem, enllotats, / besant els peus / de qui tant ens ha desposseït?”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!