marginàlies

El meu preceptor menor, despus-ahir, a l’hora de decidir a què jugàvem amb el seu germà i amb mi, va proposar de seguir el joc del meu amic menjacases mort a l’estudi de ca seva. Em sorprengué, sí, perquè jo donava per tancada aquella història que ens engrescà una estona llarga fa un grapat de dies fent la sobretaula. No era possible, clar, perquè el meu preceptor major no en sabia res de la història i era més partidari d’un joc de taula. Hi consentírem perquè el parxís, el joc que triàrem, segueix  seduint. En preparar el tauler vaig recordar el moment en què jo vaig passar de dir “parxessi”, com havia après de mon pare de l’entorn, a parxís. I fins no fa tant no vaig esbrinar d’on venia el nom vell: el nord-americà John Hamilton, el 1867 registrà un joc indi semblant a l’actual amb el nom comercial de “parcheesi”.

El preceptor major ens apallissà; jo vaig acabar només amb una fitxa avançant amb números baixíssims. Per ventura, com va aventurar ell, el meu fracàs era fruit de la meva manca absoluta de concentració. I deu ser ver perquè només pensava en la manera de reprendre la història del meu amic menjacases amb el preceptor menor.