marginàlies

En anar acabant la legislatura més nefasta de totes les que han conegut les Balears des que són “autonomia”, es reafirma que José Ramón Bauzá, l’impresident, ha reconvertit la Conselleria d’Educació, Cultura i Universitats -com si a l’arxipèlag en tinguéssim una, d’universitat, per cada cent habitants- en un Departament d’Instrucció i Propaganda del seu règim. Durant tres anys i tres mesos ha manifestat de manera enterca i amb claredat esfereïdora que deplora la ciència i el coneixement; que només li interessa la cultura física que s’imparteix a certs gimnasos i que l’educació és un invent extraterrestre que manipula al seu antull una espècie alienígena de color verd que viu de carn de nin, que es cruspeix en cru, sense amanir.

 Començà la singladura tètrica posant al capdavant de Propaganda un professor seu, Rafel Bosch, que molt d’hora considerà massa tou i amb massa criteri propi per executar els seus plans anorreadors. El féu fora per la via exprés i el substituí per una API, Joana Maria Camps, que en ser nomenada considerà irrellevant el fet que no tengués cap experiència en l’àmbit educatiu. Per això, en una entrevista de Mar Ferragut per al “Diario de Mallorca” del mes de maig del 2013, la periodista li demanava si ja sabia que era NESE o PQPI. La flamant –i pel que s’ha vist flamígera- consellera no contestà la pregunta concreta, però temps després es referí a l’Informe PISA com “informe TREPITJA” i setmanes més tard reconvertí el MOMA de Nova York en “sa Moma”, ignorant, és clar, què en diu d’aquest substantiu el Diccionari Alcover-Moll.

 Camps no ha deixat mai de sorprendre negativament i com més va, més procura augmentar les sortides de to per treure de polleguera la vergonya i la raó actitud que, lluny de ser reprovada per l’impresident, hom diria que l’encoratja a què s’afanyi a dir-la més grossa encara perquè es diverteix la mar.

Per si no li bastàs fer ostentació de la ignorància que atresora, ara passa un guster de ser el ninot preferit del ventríloc Guillem Estarelles, l’únic secretari autonòmic que cova la nostra “comunitat”, i diu que: “Surten quatre persones i s’autoproclamen comunitat educativa”.

Res no hi ha pitjor per a un polític que negar l’evidència, escapar de la realitat que li desplau. Joana Maria Camps pot desacreditar, menysprear, difamar o ignorar l’Assemblea de Docents; pot prohibir i, per això, perseguir els llaços quadribarrats i les camisetes verdes; pot aclucar els ulls a la realitat que no vulgui veure. No per això, però, farà esvair el color verd de l’educació i els llaços per la llengua, ni deixarà d’existir la veu ben acreditada i la força demostrada d’aquesta associació de dignitat i seny que li enrostra tothora la seva extrema incompetència.

Que la tractin com a Felip V a Xàtiva, penjant un quadre seu cap per avall, és la manera més agradosa de dir-li que la comunitat educativa de l’arxipèlag i els quatre alienígenes de verd que mengen carn d’infant, ni la volen ni l’obliden.