marginàlies

El meu nom és molt comú a la família més directa -i nombrosa- en provenir del padrí Jaume Mateu i Palou (1892-1980). Les seves filles i fills mantingueren la tradició de posar el nom dels pares als seus plançons. Jo som el primer net que porta el seu nom i en segueixen cinc més; i, al seu torn, alguns d’aquests nets han posat Jaume als seus fills. I, per decisió de son germà, un net meu també és Jaume. En paral·lel, al llarg dels anys, altres Jaumes han fet part de la meva peripècia vital i algun d’ells amb petja forta.

Dels meus Jaumes amb petja que ja no hi són i en homenatge a tots, aquests versos de Jaume Santandreu i Sureda que també fa festa per molt que faci cinquanta-cinc dies que ja és terra:

Deixau-me néixer,
esqueixant la disfressa
d’anyell, de llop, de moix, d’home, de dona,
de pallasso, de sant, de salvataire…
-quants de papers inútils
m’obligaren a fer a la comèdia!-
l’autèntic Jaume.
[…]
Deixau-me néixer
com a suprema llei inesborrable
de conductes i avesos
l’instint de l’ensumada
i del tacte calent
a l’encontre dels cossos
i al bes de la paraula.