marginàlies

afarta’m d’instants idiotes
i allarga’ls fins a l’infinit

deixa’m viure com la formiga
blanca o la flor més seductora
del jardí clos que t’imagines

i olora’m com les feristeles
per veure que vull viure sense
saber res, immune als afectes
i al dolor que ens caven la fossa