marginàlies

Avui els meus preceptors han començat l’escola, com l’alumnat illencs d’infantil, primària, secundària, batxillerat i educació especial. Hi han volgut ser ben prest i han estat els primers, ves! Els agrada molt, anar-hi. L’escola on van ho té tot per engrescar les criatures i inocular-los el delit per la curiositat, el saber i el coneixement, tenint sempre present que el que percaça és ajudar a formar bones persones: petita, en un entorn privilegiat i amb uns i unes mestres fortament compromesos amb aquest objectiu.

Aquest retorn a l’escola ocupa la capçalera de tots els mitjans de comunicació que repeteixen cada any les mateixes imatges i l’opinió diversa dels escolars. Alguns d’aquests mitjans, no tots, fan bé de denunciar que, a l’arxipèlag, encara hi ha 156 aules prefabricades o barracons, un recurs d’urgència que s’ha convertit en definitiu i que hauria d’avergonyir els responsables públics. No els afecta gens, tanmateix; els preocupa molt poc la qualitat de l’educació pública i els equipaments igualment públics on es fa.

Sí, les imatges i les opinions expressades en les diverses televisions i els diaris (en paper i digitals) el primer dia d’escola es repeteixen any rere any, i en aquest repertori no hi pot faltar la criatura que plora; i alguns pares que declaren que després “d’un llarg estiu” ja és ben hora de començar l’escola. Pot ser que no se cerca manifestar, de part d’aquests pares, cap alleujament per desprendre’s per unes hores dels fills, però ben a prop s’hi fa.

I seria molt edificant i fins i tot educant veure com plora de pena algun pare o alguna mare per no poder seguir fruint tothora dels fills.