marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

4 d'octubre de 2010
Sense categoria
0 comentaris

INFANT DE LA MAR

S’estenen, les illes, / omplint la mar de
cantonades,
llegeix l’estudiant que ha de comentar, avui, uns
poemes d’un poeta poc conegut mort sobtadament fa pocs dies als quaranta-nou
anys. Cada passa del nin damunt l’aigua, / camí del continent, / es
converteix en escull
. No està per la feina, l’estudiant, que té el cap en
la cara del jove que anit fregà en sortir de la festa; aquella cara agradosa
que té prou vista però no sap on. Trasmuda les aigües abissals en somes, / i
sembra corall amb la suor de l’esforç

L’estudiant no es rendeix i, parant
poc esment als versos que res no li diuen, resseguint la cara sense nom que li
ha quedat enganxada al front, mira d’ubicar-la, de posar sostre el maneig
fetiller d’aquelles mans apostolades que li pinten núvols a la remembrança. Empaita
somnis, / la criatura que aquieta la mar; / vol trobar la nit / que encara ha
de venir /  per arrancar-li els somnis /
trists de les mans.
. El poeta poc conegut que morí massa d’hora i de manera
sobtada tenia poca obra publicada però havia guanyat els premis de poesia més
importants i, amb ells, el fervor dels crítics més influents, però no així dels
lectors, que es comportaven gasivament amb les seves creacions. Si
aconsegueix espantar / els monstres que cada nit / s’amaguen pels racons / de
la seva cambra, / podrà ser el rei més jove de la mar.
Ja ho té,
l’estudiant: la cara d’anit és la del banquer que sempre somriu, tant si tens
saldo com si no. No és simpàtic ni parlador, però el seu posat desculpabilitza
quan estàs en vermell i és prou amatent per oferir-te els doblers que li
demanes. Fet i fet, deu tenir la mateixa edat que el poeta difunt, encara que
no faci cara de fer versos. Carall!, pensa, per quins set sous s’havia de
desencadenar aquella bogeria just en el moment en què es jugava una nota
capital amb el comentari del poema de l’infant de la mar. Rocallosament
trapella, el bon al·lot!, murmura. I encara més clos el poeta que morí massa de
jorn envoltat de misteri. I si davallàs a la sucursal bancària per demanar al
caixer agradós si feia versos en els moments més intensos? Li podria donar una
mà per fer un bon comentari del poemet dels nassos?


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.