marginàlies

Les guerres no sols tenen dos bàndols enfrontats en un únic camp de batalla: cada persona en guerra n’és un que la fa segons li convé i pel seu compte. En aquest sentit i per això, en les guerres és molt més difícil sobreviure que matar, raó per la qual els principis, el regit i els somnis són els primers a caure abatuts. I just després, s’enderroquen sorollosament els sostres de tots els refugis perquè aixequin tempestes de pols inesvaïble. En conseqüència, la vida en guerra corre apressada pel tall d’un ganivet infinit que sura sobre el més abissal de l’abisme i no acaba i no va enlloc. La runa, en temps de guerra, fa de bressol als alens desesperadament esporuguits que converteix l’home en feristela, en bèstia per a una altra bèstia.

Això i molt més, molt més ben dit, contat i mostrat, evidentment, és “Incerta glòria”, la darrera pel·lícula d’Agustí Villaronga, un plaer que no es desfà en acabar, sinó que roman, i que cal assaborir en versió original, en català. Villaronga és un mestre a l’hora de crear l’atmosfera precisa per poder entrar a mata-degolla en els personatges i les seves cuites, i que l’espectador el segueixi sense perdre detall ni llinya. En aquest cas, l’únic panorama obert és el desert, l’aspror de la terra i de l’aire, gairebé el no-res, i una trinxera absurda que s’inunda a la primera barrumbada.

Tot és un enderroc mancat de color i l’únic moment de llum oberta és per mostrar els bombarders que persegueixen els qui busquen desesperadament un refugi en la ciutat sacsejada. Tots són derrotats acarats a una supervivència que no tothom accepta, clar.

En aquesta excel·lent pel·lícula no es destria per enlloc la glòria, que per això és incerta, però sí que hi trobam infinitat de certeses, la qual cosa li confereix una bellesa intensa, bellesa villaronguiana.