marginàlies

En l’excusat del bar en penombra hi va veure escrit entre un fotimer de grolleries: “Déu és un franctirador que no es perd cap guerra”.

El colpí tant llegir-ho, que li costà tres dies repetir-ho sense sentir calfreds. L’ajudà força -sense escatir-ne els motius- rellegir Pessoa i les “Pessoanes” de Ponç Pons. I tornava a veure saltar l’aigua de sempre en el freu de sempre i amb ella ja no hi davallava cap anyell incaut, com altres vegades.

Illot d’illa dins illa som, provava d’escriure al marge d’un prospecte medicinal, on els minerals saben complaure l’esplendor del mar que mai no ha volgut ser nostre. És la vanitat, la força que impedeix que l’escriptura detingui la brutalitat i la paraula la guerra que ha abandonat per sempre més els camps de batalla.

Per ventura és per això, remugava, que no aconseguim fer prou fondos els solcs per sembrar-hi la llavor de l’aire ensutjat que germinarà en flors d’oblit. La vida avança a passes de gegant de rondalla revoltant l’aire generós i innocent de les males herbes, anava a escriure quan la ploma estilogràfica ja  havia exhaurit la tinta. Fins quan resistirem la mandra de convertir-nos en vent, el destí més adient a la  mortaldat de la nostra natura?

El futur és fred, com l’acer a la intempèrie, i és ben probable que vulguem anticipar la mort tot  intubant-nos perquè el trànsit sigui com més mecànic millor. Els coltells que tallaran els fils de l’esperança relluen com els astres més propicis. Illot d’illa dins illa, som.