marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

15 de setembre de 2010
0 comentaris

HORACIANAMENT DOLÇ I HONORABLE

Acabat el parèntesi a la rutina que suposa l’estiu, retornen les quotidianitats, els avesos, les inèrcies i els tocs de feina i de rellotge. Els escolars acaben de començar el nou curs acadèmic i els polítics a inaugurar el seu. El de la política, com se sap i a l’arxipèlag, inclou aquest cop les eleccions municipals i autonòmiques del proper mes de maig, per la qual cosa els partits es preparen per a una tardor ardent i un hivern encara més sever. S’obre, així, un període políticament intens, de molt de renou i moviments gairebé tel·lúrics.

Serà convenient, però, que aquest tràfec inquiet de partits i polítics, per molt assumit que ho tenguem i per molt d’espai cridaner que ocupi en els mitjans de comunicació, ni ens confongui ni ens aboqui a l’abstenció. Cal insistir fins a l’avorriment que les eleccions són convocatòries a la responsabilitat ciutadana, no una passarel·la de paons estufats, de vanitats personals o de partit. Per tant, hem d’exercir el dret al vot, tenint ben present que és el millor antídot contra el desprestigi generalitzat dels polítics. La desafecció política, si és persistent, pot soscavar l’entesa democràtica.

D’altra banda, el proper mes de maig aquest país nostre fet d’illes s’hi juga molt i no és cap frase retòrica. Per això, cal armar de coratge la ciutadania perquè participi activament en el disseny del nostre futur que, necessàriament, hem de construir sobre les nostres particularitats com a poble. A risc de pecar de candorós, cal recordar als partits que per sobre de les seves legítimes aspiracions corporatives, hi ha les necessitats –moltes d’elles peremptòries- del país nostre i per sobre de totes, la  de l’enfortiment de tot allò que té de genuí. Lluny de ser eleccions de segona –o sobreres per a segons qui- aquestes “autonòmiques” del maig haurien de ser les nuclears, les preferents, si és que volem deixar de ser carn d’espoli o terra colonitzada.

És per això que és l’hora de sumar esforços a favor d’aquestes illes nostres i no de fragmentar-los. Les invectives contra la nostra llengua, lluny de cessar, recruen amb molta més potència i tot indica que ho faran encara més. Per això, la concentració d’afanys favorables a enfortir i a desplegar sense recança aquesta llengua i la cultura que l’empara, políticament haurien de ser tan clars com exemplars. I si va a dir ver, allò que es veu i es deixa entreveure, no apunta cap aquí. Anar tots els partits a l’una a l’hora de valorar i fer preeminents els nostres trets identitaris, sembla que continua sent una quimera i caldria desempallegar-nos d’aquesta mena de baixa tensió nacional.

Seguesc sent molt candorós, però convé recordar als nostres polítics que, per sobre de tot, han servir el país; servir-se’n, com a poc, no és horacianament ni dolç ni honorable.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.