El mes que ve faré farà 10 anys que vaig escriure un poema llarg durant 10 dies, del 2 al 18 novembre 2007, que vaig titular “Cant davant el mur” i que vaig anar publicant en aquest bloc entre el 7 d’octubre de 2013 i el 14 de gener del 2014. Són cinc-cents versos fruit d’una enrabiada en veure com l’Estat ribotava l’Estatut del Principat, que, a la vegada , provocava tot un seguit de nous estatuts, entre d’ells el de les Illes Balears (que s’aprovà el 28 de febrer de 2007) i que el Partit Popular aprofità per ressuscitar el secessionisme lingüístic. En aquells moments es palesà a les clares una recentralització que d’aleshores ençà no ha cessat i que et fan veure a les clares que l’única manera de ser plenament i sincera nosaltres, és emancipar-nos. L’Estat espanyol mai de mai consentirà que ho siguem, nosaltres.
Deu anys després i davant la repressió i la violència de l’Estat contra el Principat i les seves ànsies d’emancipació, i, sobretot, el temporal de censura i atacs constants i despietats als drets i llibertats individuals i col·lectius que ha començat i que no tindrà aturador, em torn a dir el final del vòmit en forma de poema:
Oblidarem que estam davant un mur
alt i llis com la nostra impaciència
per viure d’acord amb les impulsions
d’aquesta terra magra però bella,
formosa com la revolució,
resplendent com el desig d’estimar-la
com l’amic i l’amat del Foll Ramon.
Ho darem a les cames de l’honor,
sí: anirem cap alt, com els cavallers,
la bona gent i les torres de guaita.
Tanta ignomínia acumulada espanta
l’esperança però no s’atreveix
a plantar cara a la convicció.
Ha arribat l’hora, perquè tot arriba.
Ja som entre la paret i vosaltres,
entre el desig de desitjar i l’espasa.
I m’adon que mai no he fugit, com creia.
Pus paraules. La garriga m’espera.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!