marginàlies

Se m’entravessà el bocí més de dos pics, ahir. Ja se sap, hi ha dies que més valdria no aixecar-te del llit i passar les hores amb el tapament pel cap. A més, tenia la bruta i per no-res feia morros a discreció. Debades vaig intentar esbrinar les raons de tanta malsofridura i no me’n vaig sortir: fins on podia trescar, res pesava tant com per produir-me tanta pruïja a l’ànim. El millor, tanmateix, en aquests casos, és fer-te el fonedís, mirar de parlar poc i procurar no tocar res delicat perquè el signe més demostratiu de mollor –i torpor- generalitzada són les mans balbes. Ni entrar en dialèctiques segons quines, és clar, que la sang puja a la cresta en un instant i amb la mollera ensangonada hom pot fer matx.

Havent dinat, quan semblava que el temporal amainava, m’assabent de la mort de Xesca Ensenyat. Redéu! El primer que em ve al cap és la trescalamena per fer-li a mans un calendari d’enguany de l’Obra Cultural Balear. Immediatament després de la demanda, l’hi vaig enviar per correu certificat.  Malauradament, la tramesa coincidí amb un internament seu i ens el retornaren. La veritat és que me’n
vaig despreocupar i mentre el calendari, via correus, retornava, ella em deixà al blog la corresponent reclamació amb alguna nota esmussant. Collons! Li ha servit de poc, el comptador de dies. Heu vist passar l’hidroavió?