marginàlies

Toni Torrens m’acaba de dir que ha mort Alexandre Ballester. Diumenge va ser ingressat a l’Hospital d’Inca i no se n’ha sortit. Se’n va un altre amic –i dels més millors!- i costa molt fer-se a la idea que, a partir d’ara, ingressa en la casa gran –massa gran- del record. Per molt que la seva salut migrada fes passar pena des de fa mesos, no comptàvem que es deterioràs amb tanta rapidesa.

Vaig conèixer personalment Alexandre Ballester un dia de primavera de l’any 1984 a can Moll, això és a l’editorial d’aquest nom, al carrer de la Torre de l’Amor, número 4, primer pis, de Palma, on per aquelles saons jo hi feia d’administratiu.

La col·lecció “Tià de sa Real”, de Manacor, iniciada i dirigida aleshores per Josep M. Llompart, Miquel  Àngel Riera i Guillem Vidal Oliver, preparava l’edició de la seva obra “L’única mort de Marta Cincinnati”. La impremta ja havia tirat el llibre i per acabar la feina li faltava el text, que Alexandre havia de redactar per a la contracoberta, això és, una breu sinopsi biogràfica i la relació de les seves obres.

Val a dir que, a pocs dies de la presentació del seu llibre, tots estaven pendents del text del pobler nascut a Gavà. Llompart, a més de ser codirector de Tià de sa Real, era el director literari de can Moll on  hi acudia cada horabaixa. Un d’aquests horabaixes, a primera hora, vaig obrir la porta de l’editorial a Alexandre Ballester que, amb la seva cara entenimentada però múrria, em demanà per en Pep Llompart. Al cap d’una estona, es presentaren tots dos a les estances de les oficines i en Pep Llompart em demanà si em sabria greu “fer de secretari” del dramaturg: es tractava de passar a màquina el dictat que em faria. Era una feina molt urgent, em deia el mestre Llompart, perquè d’ella, com dic, en depenia poder fer la presentació, anunciada ja a tots els mitjans, amb els llibres presents.

No faré més llarg, però el foli que vaig mecanografiar al dictat d’Alexandre Ballester durà prop de quatre hores: a cada frase que volia que aparegués a la contracoberta li seguien enfilalls infinits de dades, d’anècdotes, de postil·les. Tocades, i ben tocades!, les vuit del capvespre, lliuràvem el foli a Llompart, que passà immediatament als obradors de Gràfiques Miramar, que ocupaven la planta baixa de l’edifici deTorre de l’Amor.

Quan ens acomiadàrem, Alexandre Ballester m’abraçà amb aquesta afectuositat seva tan encomanadora, i em declarà amic per sempre. Em costa dir-ho, però el dia de la presentació de la seva “Marta Cincinnati”, a Manacor, jo també hi presentava el meu primer llibre i en la mateixa col·lecció “Tià de sa Real”. Miquel Àngel Riera considerà que els meus poemes d’“Enderrocaments abissals” eren publicables i Josep M. Llompart que s’havien fet mereixedors d’un pròleg dels seus.

Denou anys més tard, el 2003, la fortuna em fou propícia i a sa Pobla es concedí el tercer Premi de Narrativa Breu Alexandre Ballester a la meva primera novel·la, “La Pietà”. Els que han guanyat aquest  premi saben que, com els sagraments d’un temps, imprimeix caràcter; vull dir que, per guanyar-lo, et consideren escriptor pobler i per això et conviden a celebrar amb ells sant Antoni i sant Jordi. Per això, arran del premi, la meva relació amb Alexandre Ballester s’apregonà, la qual cosa em permeté conèixer-lo  de prop i conèixer, sobretot, la seva obra.

Fa temps que vaig exposar públicament la necessitat apressant de comptar amb la seva obra completa perquè Alexandre Ballester és un dels grans dramaturgs catalans contemporanis. I per això, precisament per ocupar aquest lloc destacat, la seva obra ha de seguir vigint en els escenaris. I per això cal, ara més que mai!, reunir les seves obres, editades ací i allà, algunes a l’abast però moltes altres descatalogades. I no només les seves peces teatrals, sinó també la seva obra poètica que resta a l’ombra de la seva  dramatúrgia. I, encara més, els seus records, talment pel·lícules que embadaleixen.

L’Ajuntament de sa Pobla, en aquest sentit, s’hi hauria de posar al capdavant; i el Govern de les Illes Balears també, que n’Alexandre és Premi Ramon Llull.

Collons, Alexandre, quina putada!