marginàlies

Ha guanyat la independència. Qui ho negui, no fa més que reafirmar-ho. El partit que ha quedat segon a la contesa principatina d’ahir, per molt que infantilment enveli eufòries, no ha guanyat, ni prop fer-hi. La seva número u i el seu valedor -que aspira a instal·lar-se a la Moncloa per arreglar l’Espanya espanyada- em recorden el vell acudit d’aquell jove especial que frisa de trobar son pare per anunciar-li, inflat de pit, que ha quedat segon en una cursa de bicicletes. El pare, consirós i coneixent els cruis de la criatura, li demana quants eren a la cursa i el fill respon rebent que dos; ell i un altre, el que ha guanyat. Doncs això.

Es poden fer tots els matisos que es vulguin; es pot ser estugós fins a extrems delirants per tal de minimitzar la contundència de la victòria de la independència, però els resultats són els que són i no els que agradaria als partits que han fracassat, als que s’han salvats de l’ensulsiada pels pèls i els que ni entren en el nou Parlament català.

Negar l’evidència com fan des dels posts de comandament de Madrid i voltants; des del poder de llei, de facto i del primer partit de l’oposició, equival a reforçar encara més la independència que ha guanyat les eleccions principatines. En aquestes alçades de la pel·lícula, ningú no s’espanta del patetisme del secretari general dels socialistes espanyols, de la fatxenderia empegueïdora dels subalterns del president del govern instal·lat a Madrid i de les manipulacions folles dels mitjans de comunicació escrits i audiovisuals de la metròpoli que des de fa milions d’anys neguen la realitat, desarmen la veritat i insulten, denigren i infecten la democràcia i qui no parla -ni pensa- com ells. Ningú no s’espanta, malauradament, i aquesta és la pedra de toc que perverteix la convivència: consentir aquests tropells, aquests greuges, aquesta amplificació de la mentida i les falsedats, enverina la decència humana que permet el respecte a qui no vol seguir el dictat del pensament únic.

Ha guanyat la independència. Per això, dependrà dels qui han d’administrar responsablement i efectiva el manament de les urnes, que la independència segueixi sent, encara, un arxiu en el nigul per obrir definitivament, o es desplegui com els votants esperen perquè així ho han volgut.

Ningú no diu que sigui fàcil, però tothom entén i accepta que així ha de ser per decisió majoritària de l’electorat expressada lliurement, pacífica i escrupolosament democràtica.