marginàlies

Conten que Gabriel García Márquez no podia sofrir els fracs, li creaven urticària. Per això, en atorgar-li el Premi Nobel de Literatura i en el moment de rebre’l, decidí d’anar-hi amb una guaiabera, una camisa d’home folgada, habitualment de màniga curta, de teixit molt lleuger, guarnida amb plecs verticals a vegades amb brodats, que porta butxaques al pit i als faldons, típica dels països caribenys. García Márquez considerava la guaiabera la peça de vestir més elegant i representativa de Colòmbia i per això la volia lluir en el moment de rebre el guardó. Finalment, hi acudí vestit amb un liquiliqui, una variant de la guaiabera que per Colòmbia, Veneçuela i altres països d’Amèrica del Sud i del Carib se solen posar els homes per assistir a esdeveniments de gran importància social.

Ahir, al Palau de Marivent -un regal de Joan de Saridakis als mallorquins que la monarquia espanyola hereva de la dictadura franquista s’ha fet seu- se n’hi veren moltes, de guaiaberes, perquè la Casa Reial decidí que als besamans (recordem: “Cerimònia en què hom és admès a besar la mà del rei i d’altres persones reials”), donada la crisi climàtica, els homes hi podien assistir sense americana i les dones amb vestit curt. Curiosament, pràcticament tots els “guaiabers” d’aquesta cita medieval eren del partit que es considera popular o simpatitzants, començant per l’amfitrió.

Pensant-hi bé, com segurament pensaria Gabriel García Márquez, en ocasions com aquesta en que la submissió adquireix rang suprem, hi diu molt millor el frac -per molt que la calor sigui acubadora- que no la guaiabera.