marginàlies

Fa dies que l’ha pres la malenconia i no sap del cert si el que veu amb molta dificultat és realitat deformada. Veu els camps que, temps enrere, desarmaven el silenci i oferien fruits i lluernes en el lloc on s’estén la plaça incapaç d’acollir criatures. I on l’avinguda adornada per plataners tristos i vells que ben acull els autos i foragita els vianants, s’hi ha obert un canal oceànic que fa de senda a balenes rialleres i a dofins doctorats en logopèdia.

Fa dies que el seu cos calla i la seva pensa es creu mosca virolada que desafia papamosques i altres caçadors maldestres. Voldria posar música al desordre i per això canta amb veu de cossi espantant el veïnat i la doctora que no sap com apaivagar-li l’ànsia trista allotjada en les bosses dels ulls i en les temples.

Fa dies que, de dormit i tot, sent l’enderroc de les cases que ha habitat i els cossos que ha estimat sense recordar-ne cap nom. No n’hi ha, de noms, en la bassa que el reté i l’ofega, i l’entristeix fins a fer-li una malada: no hi ha res més que aigua estanyada pudenta i els munts de cendra en què s’han convertit els sentits i els sentiments.

Fa dies que sent com el crida una mallerenga blava i no es troba els peus per anar-hi. I per això crida desesperadament convençut que és la campana que avisa els vilatans del foc que devasta el bosc d’alzines que descriu la geografia dels seus sons.