marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

29 de març de 2012
0 comentaris

GEBRE ALS VIDRES, D’ANTONI VIDAL FERRANDO

Antoni Vidal Ferrando és autor d’una única obra que inicià el 1986 amb la publicació dels poemaris “El brell dels dies” i “Racó de n’Aulet”, i que no ha acabat, encara; es fa fent rigorosament cada dia. Una obra que se centra en l’home d’ara, en l’home que ell veu i viu i sent, i en tot allò que aquesta bestiola humana és capaç de crear, de recrear o d’anorrear. Una obra que interpel·la constantment aquesta humanitat nostra hom diria que esgarrada i esmaperduda en ser capaç d’obrar prodigis i horrors amb la mateixa intensitat i proporció.

Així, cada publicació que regularment ens ofereix Antoni vendria a ser una mena de capítol d’aquesta obra única inacabada. Que aquests capítols siguin en prosa o en vers; sota la forma de dietari o de novel·la, no té cap importància. Allò que compta és com fendeix en el cor i en l’ànima dels éssers que malden per viure i també de la naturalesa d’aquelles coses i objectes que abracadabrament humanitzam. Allò que importa és la força amb què s’expressa; la saviesa que hi aplica; l’exigència amb què parla o escriu.

La fragilitat que ens recorden el gebre i els vidres, que formen part del títol del nou lliurament literari de Vidal Ferrando, esdevenen fortalesa i rotunditat a mesura que ens feim poemari endins. Fins i tot la innocència que sembla que transmetin ambdós elements, es torna doll de severitat i ràbia; de contundència i fermesa. Hi trobarem extraordinàriament descrits els efectes de la mort d’un pare; el regust que deixen les pèrdues d’esperances. I a l’hora, ens sortiran al rescat del plany llavis seductors que ens transferiran el coratge necessari per no acceptar mai la derrota.

  Hi ha espai, per tant, per acarar-nos sense profilàctics amb l’extinció d’allò que contenia substància emotiva i fins i tot a la monstruositat de la profanació dels nostres sepulcres. N’Antoni no ens amaga gens la creu de la vida, la poca agradositat dels suburbis de les ànimes en pena. Per això, pel poemari s’hi passegen com si fos el seu hàbitat natural tota mena de bèsties per millor reflectir les nostres pròpies febleses o misèries, al capdavant de les quals hi podríem posar una boa elegant i aclaparadora que tan aviat parla com besa.

Antoni Vidal Ferrando no dubta a atansar-se sense cap recança ni protecció a la terra calcinada per la devastació o de la destrucció provocada per la imperícia o la mala bava. I tanmateix no s’hi queda atordit per llepar-se les ferides: en haver-la cartografiada, en haver-la canada amb tota precisió, en surt per la senda de la bellesa que sap trobar entre tanta runa. Aquí es fa forta la força vidalferrandiana. I en l’eixida, prendrà quatre mots essencials, els posarà on cal i els correspon, i ens obrirà el panorama aviador de la perpetuïtat.

Antoni marxa poèticament amb pas ferm mirant els ulls de tot i els moviments precisos dels objectes i dels estats i els sentits de la ment. I mai de mai no es cansarà de cercar sempre. Mai no desesperarà tot i que, en ocasions, 

Ni si m’obrís les venes trobaria el que cerc.

 La recerca constant i mantinguda com a projecte de vida, com a protecció per les escomeses de la vulgaritat.

 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.