marginàlies

“Era mal fet com un motlo de fer llamps”. Salvador Galmés, “La dida”.

Fa un bé molt perceptible retrobar lectures que mai no envelleixen, ans al contrari, tonifiquen, desintoxiquen, vigoritzen; i anar regularment a mossèn Galmés, a més, et neteja la llengua, necessitat de cada dia més apressant atenent com corr el temps globalitzat i les seves servituds, que tant afecten la mala salut del nostre català.

El paisatge per on es mouen els personatges de Salvador Galmés  -àrid, exigent, cruel, entre d’altres característiques- s’ha esvaït però sobre les seves runes n’hem aixecat un altre que està sent igualment àrid, exigent i cruel. I d’aquesta maldestre i fallida reconstrucció qui n’ha pagat les conseqüències més nefandes és, precisament, allò que encara ens identifica amb el món de Salvador Galmés: la llengua.

I no s’acaba d’entendre per què la sacrificam, a la llengua que des de fa prop de vuit-cents anys ens identifica; a canvi de què.