marginàlies

Avui el meu preceptor ha considerat que a les 6 de l’horabaixa em convenia una bona sessió de parc. No t’has de deixar vèncer per la calor, semblava dir-me amb l’esguard mentre em demanava que me’l pugés a collibè; o que començava a ser hora que el sol em vitaminàs la pell, tan blanc de llet que som.

El sol no perdonava el càstig roent als jocs infantils però les criatures no se sentien gens interpel·lades i s’hi entretenien com si el temps fos esplèndid. Tampoc no feien gens de cas a la suada que lluïen ni als regruixos de carn envermellida de la cara.

Sí que s’entretenien força mirant descaradament una parella d’al·lotots de quinze o setze anys que aprofitaven una ombra del segon vagó del tren de joguina, asseguts al sòl per fumar, secretejar i intercanviar-se amanyacs, ella amb la falda blanca ben arregussada i ell amb una mà a la cuixa d’ella. El meu preceptor se’ls ha mirat de prim compte un instant i al punt m’ha vingut a cercar per comentar-me l’escena i dir-me que fumar en aquell tren de fusta era una temeritat que posava en perill les criatures que hi jugaven tan confiadament.

Al punt hem coincidit en el racó del segon vagó que atenia la fumera i altres pessigolles de la parella d’al·lotots una mare i dos padrins que amb les paraules més mesurades del vocabulari els hem fet a saber que aquell lloc no era el millor festejador del món i encara menys el fumador més adient i distingit. Cap del dos no ha dit res. Tampoc no s’han avergonyit ni s’han disculpat, senzillament s’han aixecat amb parsimònia, s’han espolsat desdenyosament ella la falda i ell els pantalons, i han partit com si no mai no s’haguessin vist.

Tampoc no ens hem dit res els tres amonestadors: amb una mirada no gaire tafanera ens ho hem dit tot. El meu preceptor sí que m’ha dit que el tabac no és gens bo i que si comencen tan joves a fumar, ben aviat comencen les malalties.