marginàlies

En Jonàs definitivament va decidir arrecerar-se a Can Gazà. En Jonàs té més de candeleta que es fon que no de persona plenament acreditada.

Va quedar poc convençut, tot s’ha de dir: des dels nou anys que viu sol i en els indrets menys indicats per acaronar l’existència, i a mercè del vi i la poca teca, sense menysprear altres dormissons d’altíssima tensió.

Considera que el millor per a l’esquena és dormir en terra i ha costat molt treure’l de l’error.

Ahir va passar per aigua i va comprovar que no s’havia reduït gens, com pensava. Va deixar que li llevàssim la barba i li tallàssim els cabells. Amb la roba neta i una gorra la mar de xula és un altre.

Comença a menjar com tothom i avui ha repetit d’arròs brut.

Encara està sota mínims, però ja no li costa esbossar un mig somrís per agrair les atencions que li procuren els gazanencs, conscients que és qui més necessita Can Gazà.

Tot i la solitud amb què ha viscut sempre, sorprèn la sociabilitat que desplega: no comença a menjar fins que els seus companys de taula estan servits.

És molt silenciós, en Jonàs, i a sa mirada hi comences a veure diversos colors. Camina lentament i arrossegant els peus i en ser a la balconada de la sala mira l’entrada de la finca tot pensant que el dia que hi pugui arribar sense esforç serà un gran dia. I hom pensa que quan pugui tornar a trepitjar carrer, potser s’acabi l’idil·li d’en Jonàs amb això que, per entendre’ns i maldestrament, en deim normalita normalitat.