marginàlies

Des de fa 20 anys la delegació d’Inca de l’Obra Cultural Balear -delegació que enguany ha celebrat els cinquanta anys- organitza cada vint-i-vuit de desembre la Festa de l’Estendard. La senyera, portada per membres d’aquesta entitat, desfila de l’església de Santa Maria Major fins a la plaça de l’ajuntament on es llegeix el pregó i es canta la Balenguera.

Enguany he tingut l’honor de llegir-ne el pregó:

Bon vespre, amigues i amics; companyes i companys.

Primer de tot deixau-me agrair a l’Obra Cultural d’Inca que m’hagi confiat la factura d’aquest pregó que esper que acompleixi les seves expectatives.

La Diada de Mallorca és el 31 de desembre i bé que ho saben els qui, des de l’odi, volen dissoldre els nostres orígens i la nostra identitat fins a la seva desaparició. I per això els blasmen i pretenen erradicar-los del sentir del poble. Saben bé, aquests súbdits del supremacisme, que la Festa de l’Estendard, el seu acte més destacat, és una de les celebracions cíviques de caràcter nacional més antigues d’Europa, ja que consta documentalment que se celebrava al segle XIII, i per això li tenen por. La temen perquè és a partir d’aquesta Festa, com sabem i ells també saben, que es coneix la història de la conquesta catalana de l’illa i es popularitza fins a la mitificació el Rei en Jaume. Per això i no per altra cosa la menystenen i la denigren.

Aquests vassalls de la segregació de tota casta instal·lats en el poder de Mallorca decidiren per catalanofòbia convertir la Diada del 31 de Desembre en dia qualsevol on res no passa en un intent més de cegar la font d’on prové el nostre poble; poble que, tossudament i malgrat tantíssimes i profundes adversitats, encara som. Tanmateix, per molt que cridin i amenacin, el 31 de Desembre és la nostra Diada, això és, la primera festa de Mallorca.

I per pura i simple catalanofòbia, aquests peons del totalitarisme han tornat a declarar la guerra a la nostra llengua, que no és altra que la catalana, per molt que manipulin, ridiculitzin, menteixin i facin apologia de la incultura. I en aquesta declaració d’hostilitats han posat les escoles en el centre, en el nucli del seu segregacionisme, de la seva desestabilització roïna i de la seva execrable agressivitat. I no se n’han sortit, ves per on, com no se’n sortiren fa dotze anys. Primer el món acadèmic i els mestres i educadors, després les famílies i finalment la societat civil organitzada, ara com abans amb els “enllaçats”, els hem plantat cara i seny, i els hem mostrat la vera faç del seu cretinisme i de la seva ridiculesa.

Però segueixen en el poder i amb còmplices molt eficients per dur a terme el seu desvari despòtic seguiran atemptant contra els drets individuals i col·lectius, sobretot els lingüístics. Seguiran torpedinant la legislació que de manera molt fràgil preserva els nostres atributs com a catalanoparlants. Continuaran intimidant, injuriant i amenaçant qui planti cara a les seves contínues invectives i greuges contra el coneixement, ús, difusió i prestigi de la llengua pròpia d’aquesta terra, la catalana, que, per llei, han de desplegar les institucions públiques que s’han fet seves per enaltir el negacionisme que els caracteritza.

I per això hem de tornar a activar el valor de voler ser qui som, d’on venim i actuar en conseqüència. Hem d’exigir, veu en crit, si cal, personalment i col·lectiva, el respecte escrupolós als nostres drets; a tots els drets sense cap excepció, però particularment els lingüístics. Ens ha costat molt arribar on som i precisament perquè hi som en estat molt feble no ens podem permetre cap passa enrere per mínima que sigui. Hem de seguir donant-ho tot per la nostra cultura i la llengua en què l’expressam des de fa gairebé vuit segles; aquesta catalana llengua que ens fa ser com som i no com voldrien els que es neguen a donar-li la força que necessita per ser, senzillament i normal, la llengua d’aquesta terra, d’aquest país nostre voltat de mar.

Tenim molta força i encara més coratge, bé que ho hem demostrat quan ha calgut. Es tracta, ara, de manifestar aquest vigor i aquesta resolució a favor dels trets que ens caracteritzen com a poble a cada instant, a l’hora de donar un bon dia, de demanar un cafè o de tractar amb qui sigui per tal d’elevar a la màxima potència la sensibilització ciutadana vers l’esperit i l’ànima del nostre país.

Coneixem bé els perills que amenacen la manera nostra d’entendre el món i de relacionar-nos-hi. Són molts, sí, i provenen de molts àmbits i de molt de calibre, però enèrgica també ha de ser la nostra decisió de voler viure plenament, on sigui i a tota hora, en català. “Ens alcem tots dos / en encesa espera, /el meu poble i jo”, diu Espriu i hem de dir nosaltres.

No són temps per al derrotisme, l’abatiment o les lamentacions: és el moment de passar a l’acció, de continuar treballant personalment, des de la societat civil ben organitzada i des d’altres espais de sensibilització per recuperar la vigència plena dels nostres drets, tant personals com col·lectius, inclòs, naturalment, el nostre dret a voler ser un poble sobirà.

Tenim aquests drets i els volem exercir en plenitud sense por, amb fermesa, acarant insults, amenaces i menyspreus. La llengua catalana només ens té a nosaltres, els seus parlants, com a garants de la seva integritat. Per tant, és un deure de cada catalanoparlant vetllar per la seva vigència. No hi ha res més honorable que preservar i engrandir el que ens ha estat llegat.

I per a aquesta comesa ens pot ajudar la conversió en mantra del vers de Vicent Andrés Estellés, de qui enguany hem commemorat el centenari del seu naixement, que diu: “Allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble”. I també els versos de Josep M. Llompart, de qui l’any vinent commemorarem també el seu centenari: “Us convoco a la llum, a les albes roentes, / a l’autèntica veu que ens esqueixi la cara; / us duc un crit, un plor que dreci les espigues”.

I recordem tostemps amb trenta-una paraules justes que Mallorca serà plenament bella i seductora si s’expressa sempre amb la llengua que des de fa set-cents noranta-cinc anys parla i mira el món, desafiadora, des de la catalanitat en mar.

Visca el 31 de Desembre i visca Mallorca!

Jaume Mateu i Martí

Inca, 28 de desembre de 2024