marginàlies

Voldria saber fer dir punyentment a un piano el punt d’angúnia que no el deixa fer a plaer, que l’amenaça i l’intimida, que li mostra ribells de sang encara calenta perquè s’anguniegi; que li separi el dit poderós de la llaga mare que fa que tot el que l’envolta li tiri pedres.

Voldria expressar en música la pensa en tumult que no troba cap escletxa per on vessar; que el pitjor no és la mort, que per ventura seria benèfica, sinó l’excés de tangibilitat, de volums perfectament dimensionables, de veritats com a punys cridant a la revolta.

I de cop recorda la seguretat que donava saber que tot era una pugna sens fi i totpoderosa entre el bé i el mal; la disputa eterna entre les trapelleries seductores del dimoni i la bondat excessiva, impossible, beneita i tot del déu que estimava tan cegament i obsessiva els homes que consentí que matassin son únic fill.

Recorda aquell temps d’amors platònics i dolors de culpa cilícics que s’escridassaven en un corredor que acabava en un punt negre del que no n’emergia cap llumeneta per distreure la por que segava arran. El temps en què volia assistir a la fi del món, on tots havíem de morir de cop, per témer morir sol, sense tenir a mà cap dit per estirar-lo també a la fi.

Recorda dolorosament aquell temps grenyal més imaginat que viscut on el centre de tot era el seu melic insaciable; aquell temps en què el dolor que no sabia tractar s’instal·lava en el seu esguard trencat que feia estimera, en la lluentor impietosa d’uns ulls donats a l’estranyesa i a l’entotsolament.

A tot això ho voldria saber fer dir a una peça per a piano perquè la música té més bo de fer enlairar-se que no les paraules i ho sent tot, absolutament tot, a vista d’ocell. Això hauria de dir el piano per foragitar-li la idea que no és res més que un merdacaner amb ínfules de cronista oficial d’una ciutat oprobiosa.