marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

24 d'octubre de 2018
0 comentaris

FER FALTA

Fer falta és probablement el més gran llegat que hom pot deixar en anar-se’n per sempre. I si, a més, fa una faltada és arribar al màxim de l’estima i del record que fa romandre gairebé intacte qui ja no hi és per estrictes raons de vida.

És ben ver que mai no moren aquells que hem fet custodis de la nostra memòria, però també ho és, cert, que no acabam d’acostumar-nos a la seva absència definitiva. Qui més qui menys ha volgut, en algun moment – o en molts!- passar un dia en algun instant de la història passada. Per exemple, passar un dia entre la munió de gent que començà a aixecar la Seu de Mallorca; o acompanyar un nevater en un dia de feina a la Serra.

Al mateix temps, però, ¿qui no ha volgut que algun dels éssers estimats que fan vividora l’eternitat no torni ni que sigui un dia per renovar la veu agomboladora de la seva olor o la flaire dolça del seu parlar? Clar que, ja que hi seria, li demanaríem parer de tot allò que ens ennigula la pensa per poder esvair-ho i la manera més pràctica d’esquivar dels atzucacs que ens presenta sempre seguit això que, per entendre’s, deim vida.

I tot per dir que avui fa deu anys, dia de sant Rafel fins al 1969, el Rafel primer de la família, mon pare, decidí fer falta per sempre i que d’aleshores ençà s’ho mira tot des d’un enllà que ens té ben poca consideració.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.