marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

2 de març de 2014
0 comentaris

FER DE LA CONSELLERA UNA MOMA

Farà bon temps, per la Rua de Ciutat. Almenys, l’alba d’aquest primer diumenge de març (març marçot tira la vella al clot, i la jove si pot) no anuncia adversitats climatològiques. Tot indica que serà una Rua predominantment verda. El color verd, com tothom sap, per aquests verals voltades de mar, no només és el color llicenciós, referent clarament a coses sexuals, sinó també la representació de la bona educació. A l’anunciada carrossa dels docents nostres que ens esmolen les esperances i que no cedeixen ni un mil·límetre ni a l’abús ni a les amenaces, els que no van ni de bromes ni de reivindicacions ni d’altra llengua que no sigui la castellana entrada amb tronc, han respost amb violència.

No s’havien equivocat tant mai, reclamant el llançament d’ous a la carrossa de l’embut.
     El calendari ha volgut que la rua d’enguany se celebràs després d’aquesta diada postissa, sense ventre ni moca, que celebra l’entrada en vigor de l’estatutet d’autonomia d’aquestes illes d’or que volen convertir en femer europeu. Val a dir que tant els actes institucionals com altres intervencions públiques de destacats membres del govern, han semblats fets a posta com a preàmbul de la desfilada de disfressats d’avui.

     Així, mentre l’impresident Bauzà advocava per la desaparició dels Consells, la presidenta del Parlament repetia el discurs que des de fa anys i panys van declamant els successius presidents i successives presidentes d’aquesta cambra de representació illenca. Com si fos una lletania, diuen que som un poble i que cal defensar la nostra llengua i la nostra cultura. Mentre, l’impresident es declara absolutament contrari a les prospeccions petrolíferes i els seus cinc diputats a Madrid hi voten fervorosament a favor. Mentre, l’impresident s’afanya prou a desapoderar els catalanoparlants tot convertint-nos en indesitjables revoltosos que mereixem garrotades.

     Cap, però, com Joana Maria Camps Bosch (JMCB), titular (titllar-la de consellera és poc menys que blasfèmia democràtica) del departament bauzanenc d’Educació, Cultura i Universitats, que feminitzà el MoMA (Museum of Modern Art, de Nova York): “sa MoMA”, digué amb un somrís d’aquí a Ciutadella. Òbviament, no sap (què sap?) que “moma”, a València i d’acord amb el Diccionari Català-Valencià-Balear, és l’home amb un vestit de dona blanc, que porta carasseta, corona i un ceptre, i presideix la comparsa de set homes també amb careta, vestits de diables, que ix dansant en la processó del Corpus. Ignora, també, que moma, a certs indrets de la catalanoparla, és un ninot o drap que es posa damunt la garbera per a espantar els ocells. Vaja! Ves per on, JMCB ens confirma que a la seu del seu departament bauzanenc hi ha posat una moma per espantar els docents, els decents, la intel·liència i la responsabilitat.

     Que ningú no esperi cap rectificació ni propòsit d’esmena; que esperi, ben segur, una altra demostració d’elogi a la incultura.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.