marginàlies

Començo a rebre felicitacions i bon desitjos per totes les vies comunicatives, des de les clàssiques en format tarja i trameses per correu ordinari, i fins a les internautes en totes les seves camades. Reconec que el meu esperit nadalenc és escarransit –i bé que m’ho tiren en cara els més apropats-, raó per la qual no caic en la formalitat de felicitar el Nadal i el venturós any nou fins que no rep els primers compliments. Aleshores sí que caic en el compte que cal ser amable amb els qui estim –de més a prop o de més lluny- i fer-los a saber que els desitjo el millor per l’any vinent. Val a dir que els ho desitjo cada dia a cada instant, però també és cert que dir-ho encara que sigui un cop l’any és bo i fins i tot necessari.

En rebre les primeres d’enguany les he contestat tot d’una, evidentment, però mentre ho feia em deia que enguany em costa de donar els molts d’anys en tenir un amic, Jordi Cuixart, tancat injustament a Soto del Real, a Madrid, juntament amb Jordi Sànchez. I a la presó d’Estremera, també a Madrid, dues persones bones, Oriol Junqueras i Joaquim Forn, també paguen presó injustament per defensar els seus anhels de llibertat, que comparteixo de cap a peus.

Per això, enguany, el meu compliment nadalenc crec que ha de ser necessàriament matisat, la qual cosa no vol dir menys sentit. Una felicitació groga o amb el groc dominant podria servir. O la tradicional cova de Betlem amb sant Josep i la Verge Maria amb un llaç igualment groc. Qualsevol senyal que indiqui que la festa no ho serà plenament mentre duri el seu captiveri manifestament injust.

Així, molts d’anys i bones festes, amb mig cor a Soto del Real i l’altra meitat a Estremera. Jo no els oblid ni els oblidaré fins que siguin amb els seus, d’on mai no haurien d’haver partit.